shhh

Si en algun moment t'has sentit insegur, sabràs de què parle. Moments que repasses mentalment una i altra vegada, converses que repeteixes de manera inconscient afegint, llevant o reformulant-ne alguns troços. Jo porte fent-t'ho des que tinc memòria, és més, no recorde CAP espai de temps al llarg dels anys durant el qual no m'haja passat. No sé si només em passa a mi, no crec, no sóc tan especial, però no és una sensació còmoda, no ajuda a establir relacions humanes, ni laborals de fet. No ajuda a avançar, a evolucionar. Observes al teu voltant i veus que la gent se'n riu de les errades dels altres i d'uns mateixos també però les teues no solen caure simpàtiques, o simplement, no modifiquen res. No sé què és pitjor ser transparent o ser un punt negre. Per sort, sempre hi ha gent que és capaç de calmar-te (encara que siga momentàniament), gent que ho passa molt malament vegent-te patir però que són conscients de que no saben com fer-te canviar a tu i aix...

La frase que més repetia a última hora: "Pasito a pasito, no te apresures que eres de mi gusto y quiero que dures". Ja fa cinc mesos que no hi és físicament però que jo la guarde amb mi.  Sé que no he sigut la millor néta perquè no he sigut molt capaç de fer-te totes les mostres de carinyo que et mereixies, ho sent, encara que ara ja no serveix massa. També sent moltíssim no haver lluitat més per tu, perquè estigueres amb mi fins l'últim moment, per a regalar-te els últims nadals, de veres que ho sent. Sent no haver estat amb tu més temps però m'era impossible combatre la incomoditat, la mala educació dels altres, aguantar la compostura. Sé que el que més mal t'ha fet al món era saber el que venia després de que marxares i estic convençuda de que per això et resisties a deixar-mos però creu-me, i parle en nom de tots nosaltres, que hem fet tot allò que podíem, se n'ha eixit del nostre avast, no hem pogut parar-ho. T'estimem moltíssim i molt més en...

"Dona't temps, pensa-t'ho, no et precipites". Per primera volta en la meua vida, pense prendre una decisió ràpida, molt decepcionant per a molta gent, ho sé i ho sent però continue en el camí del sentit, per a trobar el meu camí. I resulta que necessite eines, eines que ací no sóc capaç de trobar i no les trobaré, perquè el meu subconscient m'ho impedeix. Això sí, de tot s'aprén i sé que necessite el meu temps, el meu ritme, prendre consciència de mi mateix i afrontar límits però ací no és el lloc. Sé que decepcione, que hi ha molta gent que té més confiança en mi de la que jo crec que en tindré mai però en això consisteix també el fer-se gran, en aprendre a conèixer-se a un mateix i jo amb açò m'he conegut un poc més: una part de mi que pensava superada ha aparegut.  Cada persona és diferent i jo vull crèixer, està clar, però a la meua manera. Sé que sempre he sigut la xica rareta i per tant necessite una manera diferent de fer les coses. Que...

"En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor. Una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados, lantejas los viernes, algún palomino de añadidura los domingos, consumían las tres partes de su hacienda. El resto della concluían sayo de velarte, calzas de velludo para las fiestas, con sus pantuflos de lo mesmo, y los días de entresemana se honraba con su vellorí de lo más fino..." És impossible no pensar en aquestes línies quan passeges per la ruta que ell va fer, que Cervantes ens va regalar. Encara que semble típic, que la majoria de gent sols coneix eixa part del Quixot, resulta que quan visites els molins ens impensable no imaginar-se com es creuaven al seu camí.  Què xicotet esdeve el món quan camines per eixa explanada en tot pot tindre lloc! Aquests dies he estat visitant la part m...

Avui fa 22 anys la persona amb més paciència que conec. Al contrari que jo, ella ha sabut avançar. També porta quasi tota la vida intentant entendre'm però sé que és difícil d'aconseguir-ho. Des que et conec, m'he passat tot el temps demanant perdó i em sembla que necessitaré continuar fent-ho :S Així, avui fas 22 anys i estàs passant-ho millor impossible, segur que és un lloc màgic. Espere no arribar tard, no defraudar-te massa, ho sent, sóc així, "rara". Moltes felicitats!! Com en un jardí màgic, podem estar lluny però sempre hi ha una porta que ens uneix, que ens connecta i espere que no es tanque mai eixa porta.

El primer número pel que comences a comptar, el primer que va tindre significat. La primera volta que vam instaurar l'ordre a la realitat. Podria ser un número sense més però és el primer el que no compta com a nombre primer però s í com a imparell. És el que més apareix als números romans, perquè gaudeix de molt de significat, és el més fàcil de sumar i de multiplicar, perquè està per a simplificar la nostra vida, fer-mos gaudir. En un any, poden passar moltes coses, pots aprofitar molts moments, viure moltes sensacions, emocionar-te. En els 12 mesos que el composen pots recordar, pots inventar, pots renovar. Hi ha temps per a poder riure però per a plorar també. Perquè què seria de mi sense el teu consol mentre em veus plorar, sense les teues rialles mentre tinc singlot. Jo no crec en cap déu però sí que pense que les accions tenen recompensa i dec d'haver sigut prou bona si la meua recompensa ha sigut aquesta!! "Si et va bé, tu i jo sense enganys, ...

Moments tensos: estar enfadat amb tu mateix. Bloquejos que no saps per què venen ni a què es deuen, però, sobre tot, no et deixen reaccionar per a que els pugues enfrontar. Pors que paralitzen la ment i, en moltes ocasions el propi cos. Es suposa que tot té una explicació, però sovint costa trobar-la. Encara més quan es tracte de trobar-se a un mateix. La psicologia ajuda a intentar entendre però és impossible trobar respostes universals a la varietat que hi ha al món. Perquè cada persona és única i no pot fer servir les mateixes eines per a créixer, per a trobar-se però, sobretot, per a respectar-se. Cada persona representa una vida, amb els seus bons moments, amb altres de molt difícils així i tot, la veritat és que si totes les pors se'n anaren plorant, tot seria més senzill. Perquè fa por no saber a què ens enfrontem, com serà el dia de demà. Perquè fa cosa trobar-se plorant sense motius aparents, però hi ha cops que cal, que és menester, que ajuda. La por és un ...

Aprofite un dia com avui que per a mi és molt important per a parlar d'una persona que ha sigut encara més important. Perquè es fa difícil fer-se a la idea de que ja no dirà les seues dites: "Pasito a pasito, no te apresures, que eres de mi gusto y quiero que dures", "A qui es burla el dimoni li furga", ... Una persona a qui li agradava recordar que de la seua edat (94 anys) "ja no en queden molts". I quan li deies que caminara sempre t'advertia "ja vorem com estàs quan arribes a la meua edat!" Perquè és veritat, és difícil (sobre)viure fins a eixa edat, però ella ho va fer. Encara no em faig a la idea de tornar a haver de cuidar-la, de vore la porta de la seua habitació tancada i saber que ella no tornarà a demanar que li la deixe oberta per les nits. També sé que no em tornarà a dir allò de "per l'amor de Déu, no em faces picoretes als peus, eh!" Era una dona xicoteta pels anys però molt gran per la vida. El més i...

Sempre s'ha dit que la gent amb més musculatura és més forta. Per eixe mateix motiu els homes sempre s'han considerat com al sexe fort. En canvi, jo conec una personeta, dona, de 94 anys, sense massa musculatura que té més força que la majoria de gent amb qui em creue pel carrer. És una dona que ja fa molts anys que va perdre la gana però és molt llesta sap que per a viure, cal menjar. Aquestes últimes setmanes ha perdut, fins i tot, la capacitat per a caminar però no es rendeix. Hi ha moments als quals fa por anar a vore-la perquè està tant adormida que no hi ha forma d'arrancar-li la son. Altres moments fan d'ella una persona super xicoteta, dependent, però ella ho sap i diu: "He de fer-ho, qui no ho fa, es mor i jo no vull morir-me." És veritat tots sabem que que tard o d'hora hem de morir però costa fer-se a la idea, costa vore com algú li furta dies al temps i lluita. També hi ha cops que s'indigna, perquè no entén bé el que li dius, o no ...

Perquè el temps sembla esborrar la tendresa, els bons records però jo preferisc quedar-me amb aquestes coses: Perquè per poca força que quede sempre li arranquen un bon somriure i la seua veueta creix no sabem ni d'on!!

Qui no coneix algú que faça els anys un dia 8 o al mes d'agost? Qui no ha vist mai dibuixar un 8 amb dos cercles l'un damunt de l'altre? Resulta que aquest número pot ser caracteritzat de moltes formes:  -Perquè 8=2x2x2; -Perquè 8=2+2+2+2; -Perquè 8=1+3+3+1: Resulta que a més a més també es correspon amb la lletra H que és la vuitena lletra de l'alfabet. Una lletra que, al igual que el número simbolitza moltes coses i molt poques alhora. Resulta que per ella mateixa no es pronuncia però si l'acompanyes amb altres consonats (per a altres llengües generalment) produeix el so que dona nom a aquest blog shhh.  Igualment, el número també pot donar forma a moltes coses. És un número que tombat simbolitza l'infinit, ∞ Resulta que si decidixen unir una banda de paper pels extrems després de pegar-li una volta sobre el seu eix, formes un llaç infinit, que mai es podrà deixar.  Per molt que ho intenten, aquestes formigues mai arribaran a trobar-se. ...

Una nova forma d'avançar,  un nou destí per trobar, unes sensacions per descobrir, un somriure més que lluïr. Cada cop que pense en el que pot arribar a ser el futur veig una cosa diferents. Paisatges desconeguts, imatges molt familiars, no sé, sembla que la imaginació es baralle amb dos móns diferents. Com a la majoria de gent avui en dia, cal tindre debats interns entre ací i enllà. Marxar i deixar les coses que coneguem o partir i començar una nova ruta. Supose que hi haurà molta gent plantejant-s'ho però és complicat tirar endavant sense metes, a mi em costa molt i ja porte tens sense poder posar-me'n. Això és el que més m'enerva no ser capaç d'autodirigir-me, de guiar-me a mi mateixa, de perdre la meua pròpia direcció. Serà que m'hauré de llegir més sovint "Buscando el norte"? Encara sort que, al pas del temps, me n'adone de la gent que tinc al costat i que m'aguanta coses que no mereixen suportar però, sincera...

Perquè cal recuperar alguns vestigis d'eixa època que en el meu cas ve marcada per les cançons de certes pel·lícules com aquestes que porte recordant algunes setmanes ja: Per eixa frase que a mi em fa somriure: "Busca lo mas vital Busca lo mas vital nomas Lo que es necesidad nomas Y olvidate de la preocupación Tan solo lo muy esencial  Para vivir sin batallar Y la naturaleza te lo da" Un altre exemple seria la famosa cançó del Rei Lleó que crec que ens hauríem d'aplicar més sovint per a ser més feliços  Hakuna Matata: Aquesta cançó dedicada a l'energia positiva: "Hakuna Matata qué bonito es vivir Hakuna Matata vive y sé feliz. Ningún problema debe hacerte sufrir." I continuaré amb la meua reconciliació amb la infància per a intentar traure somriures a tot aquell que compartisca la meua afició per aquestes cançons.

Quan pense tot allò que no he fet i al que m'encantaria poder haver dedicat la meua vida sempre em ve al cap una sola cosa: MÚSICA . Quan pense en totes aquelles persones que tenen dons i els deixen de banda, que no són capaços de desenvolupar-los per mandra, m'entren ganes de pegar-lis de bufetades!! La música, més que un art, una forma de ser. La teua personalitat, els teus pensaments es solen reflectir en tot allò que es veu de tu, però qui millor et definix és la música que escoltes. Aquella melodia que eres incapaç de treure't del cap, aquella sensació que fa que sigues qui vols en el moment just en el que ho vols ser. Perquè és impossible viure sense ella. És més, se'm va quedar marcada la història d'una amiga que em va contar que la seua germana que era sorda li encantava posar-se al costat dels altaveus per a sentir les ones que emetien per a poder ballar. També li agradava la sensació d'anar a la Mascletà per a poder sentir com li arribaven eix...