Somnis

Quan pense tot allò que no he fet i al que m'encantaria poder haver dedicat la meua vida sempre em ve al cap una sola cosa: MÚSICA.

Quan pense en totes aquelles persones que tenen dons i els deixen de banda, que no són capaços de desenvolupar-los per mandra, m'entren ganes de pegar-lis de bufetades!!

La música, més que un art, una forma de ser. La teua personalitat, els teus pensaments es solen reflectir en tot allò que es veu de tu, però qui millor et definix és la música que escoltes. Aquella melodia que eres incapaç de treure't del cap, aquella sensació que fa que sigues qui vols en el moment just en el que ho vols ser.

Perquè és impossible viure sense ella. És més, se'm va quedar marcada la història d'una amiga que em va contar que la seua germana que era sorda li encantava posar-se al costat dels altaveus per a sentir les ones que emetien per a poder ballar. També li agradava la sensació d'anar a la Mascletà per a poder sentir com li arribaven eixes ones que per a la majoria de gent se'ns fan difícils de suportar.

En definitiva, la música, allò que jo sempre em reprovaré no haver sabut aprofitar més, no ser capaç de tocar decentment, no ser capaç d'interpretar (en públic, sobre tot). 

Ja fa temps que vaig deixar el Conservatori però mai m'oblidaré de la sensació d'eixir d'allà sabent que no hi tornaria. Sempre m'ho tiraré en cara perquè, malauradament, les persones som uns éssers capritxosos i, per molt malament que se'ns done una cosa, no podem renunciar a ella.

Espere que cap persona més haja de renunciar al que més li agrada per simple covardia com va ser el meu cas i espere que pogueu gaudir-ne: un tros del passat: