Intemporalitat

Si en algun moment t'has sentit insegur, sabràs de què parle.

Moments que repasses mentalment una i altra vegada, converses que repeteixes de manera inconscient afegint, llevant o reformulant-ne alguns troços.

Jo porte fent-t'ho des que tinc memòria, és més, no recorde CAP espai de temps al llarg dels anys durant el qual no m'haja passat.

No sé si només em passa a mi, no crec, no sóc tan especial, però no és una sensació còmoda, no ajuda a establir relacions humanes, ni laborals de fet. No ajuda a avançar, a evolucionar.

Observes al teu voltant i veus que la gent se'n riu de les errades dels altres i d'uns mateixos també però les teues no solen caure simpàtiques, o simplement, no modifiquen res.

No sé què és pitjor ser transparent o ser un punt negre.

Per sort, sempre hi ha gent que és capaç de calmar-te (encara que siga momentàniament), gent que ho passa molt malament vegent-te patir però que són conscients de que no saben com fer-te canviar a tu i això també els engoixa encara més.

Sé que sóc molt injusta amb mi però sobretot amb ells però, de veres, que no sé com canviar-ho, no sé com puc fer que el meu cap siga el d'algú altre, ser jo però ser diferent.

Ja m'agradaria poder ser el personatge d'un llibre que en poques pàgines pot transformar-se completament o el d'una pel·lícula que en canviar d'escena pot esdevindre una persona nova però no és el cas. Tots els dies em pregunte si realment em toca conformar-me acceptar-me així o si seré capaç de canviar de poder arribar a estimar-me, a mi, al meu reflexe, a la meua ment. 

Fa un temps també em considerava totalment incapaç d'estimar algú i he comprovat que no és així per això VULL pensar que igual algun dia arribe el moment de deixar de plorar cada cop que em pense, cada cop que em veig, cada cop que em culpe. Igual, idea amb possibilitat de futur, futur que mai pots saber si arribarà i això fa por.

Fa por pensar que el present es prolongue i el que ara és així SEMPRE es quede com avui, fa por pensar que ens podem quedar atrapats dins d'un mateix, dins d'una veritat interna, segurament subjectiva però realitat al cap i a la fi.

No sé a quin ritme han d'avançar les hores, els instants, els moments, per damunt de tot, les emocions, però sí que sé que necessite que es moguen.