8/20 de juny

Aprofite un dia com avui que per a mi és molt important per a parlar d'una persona que ha sigut encara més important. Perquè es fa difícil fer-se a la idea de que ja no dirà les seues dites: "Pasito a pasito, no te apresures, que eres de mi gusto y quiero que dures", "A qui es burla el dimoni li furga", ...
Una persona a qui li agradava recordar que de la seua edat (94 anys) "ja no en queden molts". I quan li deies que caminara sempre t'advertia "ja vorem com estàs quan arribes a la meua edat!" Perquè és veritat, és difícil (sobre)viure fins a eixa edat, però ella ho va fer.
Encara no em faig a la idea de tornar a haver de cuidar-la, de vore la porta de la seua habitació tancada i saber que ella no tornarà a demanar que li la deixe oberta per les nits. També sé que no em tornarà a dir allò de "per l'amor de Déu, no em faces picoretes als peus, eh!"
Era una dona xicoteta pels anys però molt gran per la vida. El més important que crec que ens emportem tots d'haver pogut formar part de la seua vida és el estar segurs de que la realitat supera la ficció. Perquè gràcies a ella, tots vam entendre que allò de "fins que la mor us separe" no és veritat. A ella RES la va poder separar del seu home. Pobra! Quantes voltes haurà plorat el seu buit!
A mi tampoc m'ha separat la mor de tu.
Resulta que no faig més que recordar allò que em deia quan vaig eixir de l'hospital: "Pobreta! Quant que hauràs patit!!" Igual que tampoc oblide aquell aniversari que, per la meua malaltia, tu no vas poder celebrar.
Perquè, el més important no eren els regals sinó el vore't. De fet, tu sempre deies que no necessitaves res, que la roba la tenies "noveta".
Però, sobretot, em quede amb els records, amb les vivències perquè, malauradament, no sóc creient i no podré tornar a parlar amb tu però recordaré el que hem parlat al llarg dels anys, avui 22 ja.