shhh

Que veux-tu me dire quand je te regarde et tu ne bouges pas, tu ne me souris même pas? Que dois-je penser quand il y a quelqu'un qui m'observe de loin? Pourquoi est-ce tellement facile à comprendre le comportement animal alors que le nôtre parvient beaucoup plus dur à interpréter? Est-ce vrai qu'il est totalement impossible à séparer la part plus animale de nous-même de celle qui est supposée nous être unique aux hommes? Vois-tu logique faire aparaître un petit sourire dans ton expression juste quand tu penses à...? Quelle est la raison de tes sourires, de ta joie? J'aimerai bien pouvoir rentrer à l'intérieur de ton être, lire ta pensée, pouvoir y participer. Mais c'est impossible, je n'y parviendrai jamais, je ne peux même pas comprendre ce qui m'arrive à moi-même et c'est pourquoi je te demande un petit peu d'aide, un coup de main. Tout simplement une caresse, un sourire, une clé. Une façon de tout pouvoir comprendre, de savoir quand e...

Ara sí: ja em toca. Un any més em toca posar-me a complir objectius. Perquè no estic disposada a perdre una altra oportunitat, perquè el meu somni ha d'arribar algun dia, perquè ja m'ho meresc, perquè ho necessite, perquè vull créixer, perquè necessite recuperar tot allò que he perdut. Una nova oportunitat que no pense deixar passar, que no vaig a deixar caure, a la que agafar-me amb forces. Un nou viatge que vull que comence i que ho faça prompte, perquè necessite demostrar-me que puc, que sóc capaç. Necessite eixir, volar, enlairar-me el més amunt possible,  rejoindre mon passé, mes désirs. Et ceux-ci n'incluent pas l'Espagne, tout du moins pour l'instant. J'ai besoin d'ouvrir ma porte, de trouver un monde différent:  je méconnais si ça sera possitive ou pas, mais j'en ai besoin. Maintenant c'est le moment, je suis prête. Je dois passer toutes les preuves que je puisse rencontrer. Alors, c'est l'heure de se concentrer, de ...

Com és possible que una acció a la qual li donem tan poca importància puga significar tantes coses? Pots caminar cap al treball i pensar: Pufff, no tinc gens de ganes de passar-me tot un dia allí tancat. Pots caminar al costat d'algú important per a tu i sentir-te afortunat. Pots també caminar per a intentar oblidar els problemes. Però jo avui he caminat per un motiu preciós: simplement he passejat gossos. És curiós com una activitat que fem tan sovint (caminar) pot esdevindre molt especial. Mirar els ulls d'un animal que porta dies tancat en una gàbia amb molts més gossos i saber que et necessita, que l'única cosa que vol és que algú li faja cas, que li passe la ma pel llom, que l'acompanye una estona. Simplement vol sentir-se viu i integrat, vol ser considerat com una part important en la vida d'algú. Potser sigues tu, potser jo, tant s'hi val. La qüestió és que avui en dia hi ha molts gossos que pateixen i necessiten la nostra ajuda. Molta gent dir...

Agafam la ma, torna a caminar, busca dintre de tu, tria les paraules: guarda-les!! T'he de dir, com ja ho he fet altres voltes, que tot és posar-se. Agafa la ploma i deixa't emportar. No penses i respira, troba la inspiració sota l'ombra d'algun arbre. Llegeix i analitza, deixa't llegir i ser escoltat. Sorprèn-te!! I, de pas, sorprén-mos!!

Somni de Jaume Vas caminant per un passeig, mirant a un costat i l’altre, com sempre. De sobte, se t’apareix un homenet i et pregunta: -Quin és el teu major desig? -Doncs no ho tinc massa clar, m’imagine que, com a la majoria de la gent, m’agradaria tindre més diners, èxit a nivell professional però, sobre tot, el que més m’agradaria és trobar alguna persona especial que siga capaç d’entendre’m, respectar-me i estimar-me, ja saps… Així, l’homenet es queda mirant-me una bona estona i quan creu que ja sap el que busques, el que necessites realment et diu: “Creua el carrer, corre tan lluny com pugues que al final la trobaràs.” Tu et quedes pensant un ratet: “Qui? Qui podré trobar allà? No ho entenc, no sé on vol arribar aquest tio.” Ningú pot contestar-te, ningú ho sap. De sobte, te’n adones de que el homenet se’n ha anat i tu no saps cap a on tirar ja que, qui decideix què és el que hem de fer i en quin moment? Total, intentes seguir endavant pel teu camí sense fer cas del que t’acaba...

Dius que tot és fosc, que els dies són eterns, que les emocions et  traeixen, que el cor no et respon. I què?  Tant s'hi val si no hi ha causes, ni paraules, ni mirades. Què li importa al món que tu sigues així i jo siga diferent (o no tant)? Qui t'ha explicat com funcionen les coses? Qui t'ha donat el formulari? Busca'm, que hi estaré, parla'm, que t'escoltaré. Observa tot el que pugues i el que no. Busca els senyals, interpreta'ls, viu-los! Un dia em vas dir que tot passava per algun motiu concret, o tal volta ho vaig dir jo? Potser no cal buscar respostes sinó crear-les, fabricar-les. De debó, no cal que t'amagues, surt, vola, enlaira't i respira. Viu la vida (amb mi)!!!!!

Un dia com qualsevol altre, la gent continua morint en la major part dels països i se la condemnant per furtar per a menjar. Mentrestant, ací, no a massa distància de tu, hi ha gent que furta. Acte voluntari i egoïsta, perquè fa ja prou de temps que es van definir les necessitats humanes i els capritxos no hi van ser inclosos. Què guanya una persona comprar-se un cotxe caríssim si per a tindre'l ha hagut de furtar? No vull dir que la gent no tinga dret a gaudir d'algun caprici però és necessària tanta violència per a aconseguir prestigi? Què importa si una persona necessita un terreny si al mateix temps una altra vol una casa? Com podem fer fora als majors si sabem que no poden defensar-se? Què guanyem buidant pisos si no hi ha qui els llogue? Què cal fer per entendre que la gent té dret a una casa? Fa un temps em van intentar explicar que cadascú té les seues propietats i està clar que si una persona pot permetre's viure segons les normes de la societat, ho haurà de ...

L'altre dia vaig somiar que podia viure observant, sols mirar els núvols al capvespre i imaginar. Veure com les formes i els colors es barregen. La tardor: els xops tenyint-se de groc per a abandonar la seua forma de la manera més elegant possible. El vent ballant amb les fulles per a pintar l'aire. Olors. Sensacions oblidades sota el sol de l'estiu. L'amagatall perfecte dels ocells invisibles. Les mans envoltades de llana per tal d'evitar el fred. Però no hi pots escapar. Sempre estarà present, sempre el tindràs amb tu però totes les sensacions guanyen amb la tardor. Els colors s'accentuen, els sentiments també. Tot queda en els mesos de canvi. Troba l'excusa perfecta, l'opció correcta. Els núvols imitant-te, sofrint, jugant. Cotons mig tintats que juguen amb l'atzar. Endevinen el que penses i no pots fugir, vola. Cap al món de la imaginació, fes el que vulgues, dibuixa la teua ocasió. L'altre dia vaig somiar...

365 dies que fan un any, 365 dies amb les seues històries, 365 raons per a contar-ho, ja fa més d'un any que tot va començar de nou, nous olors, nous pensaments, noves emocions. Mirar al cel i no vore només això: el cel. Escoltar el silenci i trobar-li l'encant. Sentir la respiració i poder relaxar-se sols amb això. Cercar virtuts i no únicament defectes. Trobar sensacions oblidades. Simplement, viure cada moment, cada esperança, no esperar. Han sigut 365 dies durs però intensos, diferents però semblants, estranys però normals. Únics i inigualables, reflexius i instintius. Dies necessaris però durs, expectatives cobertes i perdudes. Per un altre any sense cap malson, les coses avançaran.

A MARGARITA DEBAYLE Margarita está linda la mar,  y el viento,  lleva esencia sutil de azahar;  yo siento  en el alma una alondra cantar;  tu acento:  Margarita, te voy a contar  un cuento:  Esto era un rey que tenía  un palacio de diamantes,  una tienda hecha de día  y un rebaño de elefantes,  un kiosko de malaquita,  un gran manto de tisú,  y una gentil princesita,  tan bonita,  Margarita,  tan bonita, como tú.  Una tarde, la princesa  vio una estrella aparecer;  la princesa era traviesa  y la quiso ir a coger.  La quería para hacerla  decorar un prendedor,  con un verso y una perla  y una pluma y una flor.  Las princesas primorosas  se parecen mucho a ti:  cortan lirios, cortan rosas,  cortan astros. Son así.  Pues se fue la niña bella,  bajo el cielo y sobre el mar,  a cortar la blanca estrella  que la hacía suspirar....

Hi ha molta gent que constantment es preocupa pel que passarà d'ací un temps, de si els seus somnis es podran fer realitat. Molts, fins i tot, recorren a una bruixa o endevinadora per a estar segurs de que son capaços de superar el que els hi vindrà damunt. Hi ha molta gent que desitja conèixer el futur: endevinar el número que guanyarà la loteria, saber si acabaran l'any tenint parella o si podran fer plans per a les vacances vinents. També hi ha molta gent que somnia amb cotxes luxosos, cases enormes, dones/homes IMPRESSIONANTS. La veritat és que la ficció televisada o escrita tampoc ajuden massa a representar veritats absolutes. Puc entendre que la gent somnie, que siga capaç d'imaginar-se un futur que no sap mai si arribarà, que desitge l'èxit. Però com caracteritzar l'èxit? Jo no sóc capaç de posar cara al futur, com pot algú imaginar-se a la seua futura parella si moltes voltes ni tant sols saps que existeix eixa persona? Trobe que é...

Aquestos dies he comprés perquè hi ha gent a la qual li agradaria allargar la seua vida, perquè hi ha gent que somnia amb l'immortalitat. Aquestos dies he conegut a la Carmen, una dona de 97 anys que camina, sonriu i canta. Una persona que continua endavant quan la gent es pensa que deuria d'estar a casa sense fer res. He descobert que hi ha coses molt més enllà de l'edat, que no cal ser un ballarí de primera per a voler ballar ni ser jove per a controlar Internet. Aquestos dies he descobert que més enllà de totes les proves que ens pose la vida (la soledat, les malalties, els patiments...) el més valuós és seguir endavant i buscar companyia o com a mínim un moment d'esbarjo. He redescobert que hi ha gent genial, que estima sense esperar res a canvi, que ofereix afecte i en necessita molt més del que dona, són persones que van a poc a poc però que arriben. Persones que conten històries i que voldrien llegir-les però ja no poden, tenen la vista cansada o no en tenen gair...

Sempre he cregut i continue creguent (encara que no sé perquè) que totes les persones pel sol fet d'existir són bones. Sota el meu punt de vista, les persones es composen d'honestitat, generositat i tolerància. Ara bé, pensava que era incapaç de conviure en societat perquè em costa entendre a la gent però ara no sé si necessite entendre ja que es veu que per a conviure en societat cal ser un poc egoista i no sé ser així. Per tant, advoque pel "Laissez faire mais ne laissez pas passer en excès". Jo em pensava que anava millorant, que per fi podia sentir-me part d'alguna cosa com qualsevol altra persona, MENTIDA!! No ho podré aconseguir perquè sóc d'un altre món perquè no puc entendre coses socials i molt menys els acudits i humor dels altres. Ho sent però sóc així. No sé si sóc la cara o la creu però sé que sols sóc una cosa a diferència de la majoria de la gent que sí que pot ser dues coses alhora: cara o creu, tria el que vulgues segons el moment. Fa u...

"¿Puedo ir contigo? Es que yo no conozco a nadie en clase." Todo empezó con una frase tan simple como esa, al final fui yo quien preguntó: "¿Te importa si me quedo?" Por tantas cosas aguantadas (porque mira que te he dado guerra), por todas las tardes en la plaza, viendo pasar el tiempo y otras cosas, ;) No sé cómo has coseguido soportar todo lo ha pasado y espero algún día recompensártelo. Porque SIEMPRE estás ahí, porque me has ayudado a crecer más de lo que te imaginas, porque siempre que me paro a pensar tengo tu voz clavada en la mente. Porque sí y no hace falta nada más. TE QUIERO VEINTEAÑERA!!!

Com l'aire intangible, però fràgil com el vidre. Com qui es pensa que l'aigua pot ser atrapada dins d'un contenidor i les coses sempre venen envoltes de succesos. L'aire ens ensenya a respirar, a somniar, a existir. Ens permet entendre i imaginar. Podem ser lliures i volar però mai arribar fins a dalt: fins a dalt del món, dels sentiments, dels pensaments. Troba l'experiència de l'aprenentatge, de l'il·lusió, de l'esperança, sovint perduda, algun cop recuperada. Adéu arrels abandonades, adéu somnis de terra, adéu moments imaginats.... Com el vent que ens abandona i ens deixa de costat. Tal com tú t'ho imagines o penses que podria ser però que mai serà. Bufa, atura't, xiula, .... SHHHH

I feel like a bird in a cage and I need to escape, I need to run away, I need your wings, I need your peace, your hope. Cause I wanna feel free, I wanna feel good. Cause I hope you understand me even if you don't share my feelings. I need to feel like the air, free to escape, to be self-sufficient. J'ai tout simplement besoin de partager mon indépendence avec l'extérieur, j'ai tout simplement l'espoir de pouvoir accomplir mes désirs qui ne sont pas très exigeants, tout du moins avec autrui. Que tout a une fin, un but, un sens, c'est vrai mais ce n'est pas toujours ça qui est important. Mon seul désirs est de pouvoir commencer à mon tour ma propre expérience, mon propre avenir, mon chemin. Caminante no hay camino, se hace camino al andar.  Al andar se hace camino y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante son tus huellas el camino y nada más.

Woopy Desde siempre, las personas hemos compartido el mundo con otros seres vivos aunque no siempre somos conscientes de ello. De hecho, las hormigas viven bajo nuestros pies y la mayoría del tiempo no nos damos cuenta. Muchas terminan aplastadas y no suele afectarnos.      Estos diminutos seres siguen una organización muy precisa. Cada una se encarga de una labor especial. Woopy, nuestro héroe, recoge semillas. Su labor consiste en recolectar comida para almacenarla. Una vez recogida, debe encontrar cuanto antes la hilera que le llevará a resguardo en el hormiguero.      Parece un trabajo fácil pero no siempre es así. A veces debe enfrentarse a la lluvia súbita, en otras ocasiones debe esforzarse por esquivar los pies de los enormes humanos que pueden aplastarle. En definitiva, no es tan fácil ser Woopy.      Un día como otro cualquiera, Woopy descubrió la realidad de la muerte. Hasha, su compañera de recolecta, pereció...

Com qualsevol altra història, la meua també té fi. El final d'un somni, d'un viatge que mai es produirà, que mai podrà fer-se. De què serveix somniar si tots al teu voltant et recorden que mai trobaràs una realitat diferent, alternativa? La meua realitat no és massa diferent, però ho és. Un cop més tampoc sóc capaç, tampoc ho aconseguiré. M'hauré de quedar, sense poder marxar i sense tindre l'oportunitat de demostrar que ho puc ser, que puc viure, que sóc capaç de sobreviure a noves situacions, que podré tirar endavant i caminar. Encara que caigui del niu vull aprendre a volar, no vull trobar-me sempre la porta tapiada. Vull pensar que puc, però ja en sóc conscient, els somnis són per als que naixen amb estel i a mi m'ha tocat estrellar-me contra una realitat que no m'agrada, que no sóc capaç d'entendre ni suportar. Perquè trobe que no és just, que hi haja gent a qui tot els isca bé i a mi em toque resignar-me al meu forat, el meu niu, la meua soleda...

Aquestos dies hi ha molta gent que es queixa, que intenta lluitar, tirar endavant per a un món més just. No obstant això, encara hi ha gent que creu en la violència, en l'obtenció de la justícia mitjançant la por, la mort. Fa temps vaig escoltar el millor himne a la pau, a la lluita sense pèrdues, a la raó. Per això, demane el mateix que Boris Vian: LE DÉSERTEUR EL DESERTOR Monsieur le Président Je vous fais une lettre Que vous lirez peut-être Si vous avez le temps Je viens de recevoir Mes papiers militaires Pour partir à la guerre Avant mercredi soir Monsieur le Président Je ne veux pas la faire Je ne suis pas sur terre Pour tuer des pauvres gens C'est pas pour vous fâcher Il faut que je vous dise Ma décision est prise Je m'en vais déserter Depuis que je suis né J'ai vu mourir mon père J'ai vu partir mes frères Et pleurer mes enfants Ma mère a tant souffert Elle est dedans sa tombe Et se moque des bombes Et se moque de...