Futur incert
Hi ha molta gent que constantment es preocupa pel que passarà d'ací un temps, de si els seus somnis es podran fer realitat. Molts, fins i tot, recorren a una bruixa o endevinadora per a estar segurs de que son capaços de superar el que els hi vindrà damunt.
Hi ha molta gent que desitja conèixer el futur: endevinar el número que guanyarà la loteria, saber si acabaran l'any tenint parella o si podran fer plans per a les vacances vinents. També hi ha molta gent que somnia amb cotxes luxosos, cases enormes, dones/homes IMPRESSIONANTS.
La veritat és que la ficció televisada o escrita tampoc ajuden massa a representar veritats absolutes. Puc entendre que la gent somnie, que siga capaç d'imaginar-se un futur que no sap mai si arribarà, que desitge l'èxit. Però com caracteritzar l'èxit? Jo no sóc capaç de posar cara al futur, com pot algú imaginar-se a la seua futura parella si moltes voltes ni tant sols saps que existeix eixa persona?
Trobe que és difícil basar la nostra vida en uns estàndards purament culturals que em heretat, com el fet d'haver de viure en parella, més enllà del fet de casar-se o no, qui diu que tothom vulga viure la resta de la seua vida en parella? Compartir tot amb una persona a la que es suposa que estimes? Com es suposa que l'amor, que és una sensació purament física, ha de guiar els nostres camins, la nostra ment?
Per què hem de tindre perspectives de futur si no saps mai si arribaran o si son factibles?
Jo, personalment, no sóc capaç d'imaginar un futur. No sé on m'agradaria treballar, viure o amb qui (si és que he de viure amb algú). Trobe que tots nosaltres pel sol fet d'estar ací ja en tenim prou, sempre hi ha alguna cosa ha fer, podem lluitar per la justícia (ja siga social, política, moral, ...) sempre i quan siga pacíficament.
Aquestos dies m'he acordat d'unes persones que per a mi van ser molt importants quan vaig llegir sobre elles: Marjane Satrapi, Rita Levi-Montalcini, Mahatma Gandhi, Nelson Mandela.
Aquestes persones no pensaven en el seu futur sinó que van canviar el present.
Hi ha molta gent que desitja conèixer el futur: endevinar el número que guanyarà la loteria, saber si acabaran l'any tenint parella o si podran fer plans per a les vacances vinents. També hi ha molta gent que somnia amb cotxes luxosos, cases enormes, dones/homes IMPRESSIONANTS.
La veritat és que la ficció televisada o escrita tampoc ajuden massa a representar veritats absolutes. Puc entendre que la gent somnie, que siga capaç d'imaginar-se un futur que no sap mai si arribarà, que desitge l'èxit. Però com caracteritzar l'èxit? Jo no sóc capaç de posar cara al futur, com pot algú imaginar-se a la seua futura parella si moltes voltes ni tant sols saps que existeix eixa persona?
Trobe que és difícil basar la nostra vida en uns estàndards purament culturals que em heretat, com el fet d'haver de viure en parella, més enllà del fet de casar-se o no, qui diu que tothom vulga viure la resta de la seua vida en parella? Compartir tot amb una persona a la que es suposa que estimes? Com es suposa que l'amor, que és una sensació purament física, ha de guiar els nostres camins, la nostra ment?
Per què hem de tindre perspectives de futur si no saps mai si arribaran o si son factibles?
Jo, personalment, no sóc capaç d'imaginar un futur. No sé on m'agradaria treballar, viure o amb qui (si és que he de viure amb algú). Trobe que tots nosaltres pel sol fet d'estar ací ja en tenim prou, sempre hi ha alguna cosa ha fer, podem lluitar per la justícia (ja siga social, política, moral, ...) sempre i quan siga pacíficament.
Aquestos dies m'he acordat d'unes persones que per a mi van ser molt importants quan vaig llegir sobre elles: Marjane Satrapi, Rita Levi-Montalcini, Mahatma Gandhi, Nelson Mandela.
Aquestes persones no pensaven en el seu futur sinó que van canviar el present.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada