shhh

Resulta que no mai t'han explicat que el món el que vivim es va transformant dia a dia. Tu, quan eres menuda et penses que les coses (a nivell laboral parle ara mateix) aniran més o menys com van anar per als teus pares però resulta que el món es mou massa ràpid i res té la mateixa forma que tenia aleshores. Ara resulta que et diuen que tot funciona per contactes: cal traçar les teues pròpies xarxes socials. I això es complica per a persones que han sigut educades per a ser independents, solitàries perquè com s'acostuma una persona a demanar favors si mai n'ha volgut demanar per a no molestar? Doncs la veritat és que això té un nom i se'n diu assertivitat. Una de les competències (que fa poc també vaig descobrir que tenien aquest nom i que eren una llista completament impersonalitzada a la que totes les persones ens havíem d'adherir per tal de formar part d'eixe món laboral en el que tothom somniem en entrar) que demanen per a treballar. Així és, ara ma...

Ens passem tota la vida obsessionades amb la recerca de la felicitat: es fan estudis relacionats amb la seua caracterització, es creen rànquings de països feliços, les persones articulen la seua vida en funció d'aquest propòsit i sembla que amb l'actitud es pot canviar tot el que ens succeeix. I la realitat és que continua sent un misteri de la humanitat, un sense sentit, un estat passatger. Quan menys penses en buscar eixe estat, apareix sense previ avís. No té cap mena de sentit plantejar-se què necessites per a ser feliç perquè un cop et fas el teu esquema, el context canvia i es torna incoherent mantindre aquest "esquema" estàtic. Eixa també és la definició de la vida: les circumstàncies canvien com canvia la pròpia vida, pel sol fer d'estar vius, de no ser inerts. Per això, resulta meravellós trobar-te i reconèixer-te feliç perquè sí, sense massa motius, però amb moltes conseqüències. És còmode sentir-se feliç només llegint o xerrant amb una persona perq...

La casa era rodona, quasi soterrada, coberta d’un verd d’aquells que fa que oblides que el temps transcorre i et convida a aprofitar tota la puresa que t’envolta. Era un matí de dissabte d’aquells que conviden a la llum del sol a quedar-se a l’abast del seu llit. Ona, aprofitava l’aire que li arribava des de l’exterior per a estirar-se i recarregar-se d’energia per a la resta del dia. A Ona li agradava conservar tots els matins la seua rutina: prendre’s el seu temps per a observar si quelcom havia canviat al llarg de la nit, estirar-se per a comprovar que el seu cos tampoc s’havia vist modificat durant la nit i badallar per a estar segura de que podia continuar comunicant-se amb la natura que l’envoltava. Ona vivia sola però gaudia amb la visita de tots aquells ésser que poblaven la casa rodona i els seus voltants. Cada dia revia la visita d’Hera, la garsa que li cantava tots els matins per a recordar-li que res no havia canviat en l’última casa de la Vall de l’Olivera. Tenien una...

Ser dona, sentir-se dona, saber què significa ser dona i que significa PER A TU ser dona. La majoria de gent pensara que és el mateix però esdevé un significat ben diferenciat. Encara avui en dia costa molt parlar de forma sana sobre la feminitat perquè aquesta té massa tabús i perquè hi han moltes imatges distorsionades del que significa ser dona. Resulta que ens fa molta vergonya parlar de la nostra sang , de la nostra natura al cap i a la fi. Resulta que continuem reproduint aquest model que ens diu que l'hem d'amagar perquè és una bruta, la sang. Sang que, per contra és un símbol de salut, de benestar i a la que ens hem de relacionar de forma sana. A mi, aquest darrer temps, em resulta realment curiós vore com ens sentim violentats per la sang de la menstruació però no ens importa vore sang per allà on trepitges: pel·lícules, anuncis, notícies, ... Tot això em fa pensar que no ens hem entés encara, que no hem trobat la màgia de ser cícliques: com la lluna, com la mar...

Fa ja prou de temps que tenia pendent aquesta dedicatòria. I ha arribat el moment. Segurament ella se n'havia oblidat o havia pensat que jo me n'havia oblidat però no és així. És difícil descriure a la germana mitjana de la mare però hi ha una idea que se'm ve al cap quan pense en ella: la mamma . Perquè sempre l'he vista com la mare de família italiana: amfitriona, cuidadora dels altres per davant d'ella mateixa i patidora. Fa poc de temps em va contar que cada cop que compartiem amb ella el nostre patiment ella no només patia emocionalment sinó que a ella li repercutia físicament també. I és que crec que eixe és el seu tret principal: preocupar-se i cuidar dels altres oblidant-se d'ella mateixa. Perquè si pense en ella crec que molt poques vegades s'ha posat ella en el primer plànol i igual és temps de fer-ho. Pegant una ullada al passat resulta que quan jo parlava amb la meua cosina (la seua filla que curiosament va nàixer uns mesos després de ...

Aquesta entrada l'escriuré en castellà perquè la gran majoria va dirigida a persones d'un altre continent: tan proper, tan llunyà. Este año ha sido muy especial en mi trayectoria vital: por primera vez fui yo quien tomaba una decisión sobre mí misma con el miedo a equivocarme: mi mayor miedo. Puedo decir que en lo profesional es posible que me haya equivocado pero en lo personal repetiría una y mil veces la experiencia. Resulta que este año me tocó afrontar tres retos importantes: - El primero fue volverme a afrontar a una clase en la que no conocía a nadie (cosa que en mi trayectoria personal era realmente un problema). - El segundo fue trabajar respondiendo al teléfono: ¡con lo poco que me gusta hablar y aún menos por teléfono! - El tercero (que aún está por empezar) es viajar a la otra punta del mundo para poder conocer (y conocerme). En estos tres retos lo que más destaco es el haber aprendido a creer en mi. No sé cómo ni por qué acabo rodeada de per...