Un passeig per la verdor

La casa era rodona, quasi soterrada, coberta d’un verd d’aquells que fa que oblides que el temps transcorre i et convida a aprofitar tota la puresa que t’envolta. Era un matí de dissabte d’aquells que conviden a la llum del sol a quedar-se a l’abast del seu llit. Ona, aprofitava l’aire que li arribava des de l’exterior per a estirar-se i recarregar-se d’energia per a la resta del dia.

A Ona li agradava conservar tots els matins la seua rutina: prendre’s el seu temps per a observar si quelcom havia canviat al llarg de la nit, estirar-se per a comprovar que el seu cos tampoc s’havia vist modificat durant la nit i badallar per a estar segura de que podia continuar comunicant-se amb la natura que l’envoltava.

Ona vivia sola però gaudia amb la visita de tots aquells ésser que poblaven la casa rodona i els seus voltants. Cada dia revia la visita d’Hera, la garsa que li cantava tots els matins per a recordar-li que res no havia canviat en l’última casa de la Vall de l’Olivera. Tenien una relació particular: cap de les dues entenia l’altra però compartien tants moments que res d’allò prenia importància.

A Ona li agrada eixir a córrer pel prat verd i suau que rodejava la seua casa, que li permetia plaure d’una llibertat inexistent per a la resta del món. En aquell paratge, ningú es preocupava del ritme de la vida, només es deixaven fer, es donaven el temps que cada cosa requeria. Però, la nostra protagonista tenia la seua rutina molt clara i aquell dissabte li tocava escodrinyar el camí que conduïa al riu. En realitat no “li tocava” però el so de l’aigua li produïa una felicitat tan pura que aprofitava sempre que tenia l’ocasió (i no hi havia massa coses que s’oposaren a aquest desig).

Aquell dia es presentava espacialment màgic per a visitar aquell indret: els feixos de llum es dibuixaven entre la verdor del bosc que creixia per a circumdar la Vall. El camí que unia a Ona amb la seua felicitat diària estava ocupat pels sons i els colors més cridaners que cap persona haguera pogut imaginar.

Ona arribà prompte a la vora d’aquell riu on l’aigua transparent cantava per a acompanyar els sons del bosc. Va contemplar la seua pell blanca com la llum del sol que, tot i tindre-la ben remirada, no deixava de fascinar-li observar-ne el reflex en l’aigua. Aprofità el que la natura li regalava per a beure lentament eixa aigua que emplenava el seu organisme de vitalitat.

Eixe dia, però, es va topar amb una silueta a la que no estava acostumada. No sabia si era perquè era la primera vegada que estava allà o perquè mai li havia sorgit la curiositat d’observar l’altra vorera del riu. Allí va aparèixer un ésser màgic que transmetia una energia hipnotitzant. Un cos xicotet amb una força i una alegria fins ara desconeguda per a Ona. Per un instant, es van quedar totes dues mirant-se sense saber com reaccionar. Totes dues havien assumit que estaven soles en aquell bosc, que només havien de compartir-lo amb els pardals i les plantes allí presents. Però, evidentment, ambdues estava equivocades.

El primer impuls que van tindre fou eixir corrent, però, l’estupor no els hi ho va permetre. Instintivament, van amagar la mirada per a evitar que l’altra poguera llegir-ne els pensaments en ella. Tot seguit, van decidir quasi com si es tractara d’un pacte no escrit llençar-se a l’aigua i apropar-se per a jugar juntes. Resulta que ambdues havien buscat sempre una companya de jocs amb qui compartir eixa rutina alliberadora, amb la qual fer feliç, gaudir de la natura i dels regals que aquesta els oferia dia a dia. Ona va conèixer la Pruna eixe matí de dissabte que semblava ser un dissabte com qualsevol altre. (O això en pensaven elles.)

La realitat és que Ona i Pruna, Pruna i Ona s’havien conegut molt abans: en el moment en que Pruna va néixer en el mateix llit on Ona solia dormir. Ona va decidir fondre’s amb la natura i ajudar-la a escampar la seua màgia duent a la vida a una gosseta grisa, amb el pelatge més suau que s’havia conegut. Al poc de temps del seu naixement, Pruna fou separada de la seua mare, l’Ona.

Cap de les dues semblava recordar que havien estat connectades en algun moment de la seua via però compartien el més important que una mare i una filla poden regalar-se: vitalitat i ganes de ser felices. Eixes mateixes ganes de descobrir el món que les envoltava va fer que, anys després, es retrobaren les dos gossetes.