De camí, em vaig trobar feliç
Ens passem tota la vida obsessionades amb la recerca de la felicitat: es fan estudis relacionats amb la seua caracterització, es creen rànquings de països feliços, les persones articulen la seua vida en funció d'aquest propòsit i sembla que amb l'actitud es pot canviar tot el que ens succeeix.
I la realitat és que continua sent un misteri de la humanitat, un sense sentit, un estat passatger. Quan menys penses en buscar eixe estat, apareix sense previ avís. No té cap mena de sentit plantejar-se què necessites per a ser feliç perquè un cop et fas el teu esquema, el context canvia i es torna incoherent mantindre aquest "esquema" estàtic. Eixa també és la definició de la vida: les circumstàncies canvien com canvia la pròpia vida, pel sol fer d'estar vius, de no ser inerts.
Per això, resulta meravellós trobar-te i reconèixer-te feliç perquè sí, sense massa motius, però amb moltes conseqüències. És còmode sentir-se feliç només llegint o xerrant amb una persona perquè li dona pau al teu ésser, a la teua vida.
És una sensació molt agradable això de compartir sense necessitat de demostrar res, ni lluitar, la facilitat de coincidir, de trobar-se entre ambdues persones i retrobar-se així a una mateixa. Viure en el dia i no somniar per les nits. No pensar en eixa obsessió per cercar la felicitat, sinó que aquesta et trobe pel camí i aprengues a viure amb ella.
La primavera a València també acompanya aquesta situació, fa sol, deixa de fer fred i quan tot sembla en silenci la natura acompanya les emocions cap al camí de la pau interna, eixe estat en el que et sents tranquil·la pel sol fet de saber que no necessites estar en qualsevol lloc que no siga el que ocupes.
I jo ara mateix sóc feliç, i com que no puc escriure només en els moments foscos, crec que és important recordar que sempre hi ha periodes feliços, que cal parar-se a escoltar el nostre cos i que és meravellós tindre al costat persones que et facen feliç. Encara que només siga compartint un menjar, una estona de música, un somriure o un somni. Cal agrair, cal ser conscient de la importància que tenen per a nosaltres i cal que pensem en com de retornar-lis eixa energia que ens regalen dia a dia pel sol fet d'existir, d'acompanyar-nos en la vida, de ser els nostres companys de vida.
I la realitat és que continua sent un misteri de la humanitat, un sense sentit, un estat passatger. Quan menys penses en buscar eixe estat, apareix sense previ avís. No té cap mena de sentit plantejar-se què necessites per a ser feliç perquè un cop et fas el teu esquema, el context canvia i es torna incoherent mantindre aquest "esquema" estàtic. Eixa també és la definició de la vida: les circumstàncies canvien com canvia la pròpia vida, pel sol fer d'estar vius, de no ser inerts.
Per això, resulta meravellós trobar-te i reconèixer-te feliç perquè sí, sense massa motius, però amb moltes conseqüències. És còmode sentir-se feliç només llegint o xerrant amb una persona perquè li dona pau al teu ésser, a la teua vida.
És una sensació molt agradable això de compartir sense necessitat de demostrar res, ni lluitar, la facilitat de coincidir, de trobar-se entre ambdues persones i retrobar-se així a una mateixa. Viure en el dia i no somniar per les nits. No pensar en eixa obsessió per cercar la felicitat, sinó que aquesta et trobe pel camí i aprengues a viure amb ella.
La primavera a València també acompanya aquesta situació, fa sol, deixa de fer fred i quan tot sembla en silenci la natura acompanya les emocions cap al camí de la pau interna, eixe estat en el que et sents tranquil·la pel sol fet de saber que no necessites estar en qualsevol lloc que no siga el que ocupes.
Així és, la felicitat camina amb nosaltres al llarg de tota la nostra vida encara que moltes vegades ens sentim com si no hi haguera estat mai.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada