Nul·litat assertiva

Resulta que no mai t'han explicat que el món el que vivim es va transformant dia a dia. Tu, quan eres menuda et penses que les coses (a nivell laboral parle ara mateix) aniran més o menys com van anar per als teus pares però resulta que el món es mou massa ràpid i res té la mateixa forma que tenia aleshores.

Ara resulta que et diuen que tot funciona per contactes: cal traçar les teues pròpies xarxes socials. I això es complica per a persones que han sigut educades per a ser independents, solitàries perquè com s'acostuma una persona a demanar favors si mai n'ha volgut demanar per a no molestar?

Doncs la veritat és que això té un nom i se'n diu assertivitat. Una de les competències (que fa poc també vaig descobrir que tenien aquest nom i que eren una llista completament impersonalitzada a la que totes les persones ens havíem d'adherir per tal de formar part d'eixe món laboral en el que tothom somniem en entrar) que demanen per a treballar. Així és, ara mateix no n'hi ha prou amb saber dir les coses amb tacte sinó que també s'ha de saber demanar favors.

I ací és on rebroten totes les meus pors, que n'estic segura que molta gent compartirà però que (sent sincera) no em consola. Por a defraudar a la persona que m'ajuda, por a sonar aprofitada, sentir que no tens cap mena de dret a demanar aquestes coses a persones amb moltes ocupacions ben importants.

Això s'ajunta amb la limitació de les habilitats socials (altra d'aquestes competències que no poden faltar per a cap lloc de treball). No saber com tallar converses telefòniques, no saber com demanar un favor de forma directa i acabar pegant moltíssimes voltes tot per una cosa que qualsevol altra persona faria sense problemes però a tu, et dona per pensar.

Parar-me a pensar: suposadament és tota una qualitat però la realitat és que en moltes ocasions limita la nostra capacitat personal de desenvolupar-nos amb total naturalitat en aquest món tan boig en el que ens movem.

I en eixes estem, cercant oportunitats per a practicar i mortes de por a cada cop que provem a vore si la gravetat no farà que ens enfonsem en l'oceà social i laboral al que ens hem d'adaptar per a homogeneïtzar-nos. Remant, preguntant, plorant per la tensió i la por, reconciliant-nos amb els nostres fantasmes de sempre que, de tant en tant, tornen per a recordar-nos que sempre hi estaran amb tu, vages on vages.