Com a dona
Ser dona, sentir-se dona, saber què significa ser dona i que significa PER A TU ser dona. La majoria de gent pensara que és el mateix però esdevé un significat ben diferenciat.
Encara avui en dia costa molt parlar de forma sana sobre la feminitat perquè aquesta té massa tabús i perquè hi han moltes imatges distorsionades del que significa ser dona. Resulta que ens fa molta vergonya parlar de la nostra sang, de la nostra natura al cap i a la fi. Resulta que continuem reproduint aquest model que ens diu que l'hem d'amagar perquè és una bruta, la sang. Sang que, per contra és un símbol de salut, de benestar i a la que ens hem de relacionar de forma sana. A mi, aquest darrer temps, em resulta realment curiós vore com ens sentim violentats per la sang de la menstruació però no ens importa vore sang per allà on trepitges: pel·lícules, anuncis, notícies, ...
Tot això em fa pensar que no ens hem entés encara, que no hem trobat la màgia de ser cícliques: com la lluna, com la mar, com la terra. Som terra, som essència i per això canviem segons el temps, segons la setmana. És prou difícil conviure amb aquests canvis en un món que no dona marge a la natura, en la que aquesta no té veu perquè no és un ésser conscient. Tal i com manté l'ecofemisme, "el model occidental s'ha construït sobre la idea del domini de l'home sobre la natura i de l'home sobre les dones" (Herrero, 2013). Per això mateix, hem assumit com a dones que la nostra relació amb la natura ens torna dèbils quan en realitat només és una visió, heretada i construïda culturalment adquirida la que ens fa sentir així.
A mi em costa més, alçar-me sobre una feminitat sana perquè no m'he permès fins ara l'espai i el temps per a entendre-la. Eixa forma de ser que ens castra per a que no poguem fer les mateixes coses que eixos éssers "superiors" anomenats homes.
El que més mal em fa és viure envoltada d'unes persones que es diuen feministes i que asseguren tindre superats els rols de dona i home però que justifiquen o amb el silenci, o amb la confirmació la perpetuació del patriarcat.
Em refereixo a deixar de tindre por a parlar de la nostra intimitat, a no permetre que pel fet de ser dones se'ns neguen tantes però, sobre tot, a rebutjar totalment aquest model que diu buscar la igualtat fent oblidar a les dones la seua natura i obligant-les a imitar als homes en la seua forma d'actuar. A mi no em serveix ser una dona "lliure" si eixa llibertat suposa perder la meua essència, si eixa llibertat suposa perpetuar la violència de les relacions entre les persones. Vull que ens curem, entre nosaltres perquè ens mereixem eixa forma meravellosa de fer sentir bé a la resta de la gent pel sol fet d'existir.
Una de les coses que em porte de l'experiència viscuda en l'Argentina és el fet de que tothom és important i imprescindible. No podem deixar a la seua abast a les persones que ens envolten però això significa potenciar el respecte front a totes les postures, tractar de relacionar-nos des del carinyo, eixe que (quina casualitat!) tampoc està contemplat en el model occidental que ens volen imposar.
Encara avui en dia costa molt parlar de forma sana sobre la feminitat perquè aquesta té massa tabús i perquè hi han moltes imatges distorsionades del que significa ser dona. Resulta que ens fa molta vergonya parlar de la nostra sang, de la nostra natura al cap i a la fi. Resulta que continuem reproduint aquest model que ens diu que l'hem d'amagar perquè és una bruta, la sang. Sang que, per contra és un símbol de salut, de benestar i a la que ens hem de relacionar de forma sana. A mi, aquest darrer temps, em resulta realment curiós vore com ens sentim violentats per la sang de la menstruació però no ens importa vore sang per allà on trepitges: pel·lícules, anuncis, notícies, ...
Tot això em fa pensar que no ens hem entés encara, que no hem trobat la màgia de ser cícliques: com la lluna, com la mar, com la terra. Som terra, som essència i per això canviem segons el temps, segons la setmana. És prou difícil conviure amb aquests canvis en un món que no dona marge a la natura, en la que aquesta no té veu perquè no és un ésser conscient. Tal i com manté l'ecofemisme, "el model occidental s'ha construït sobre la idea del domini de l'home sobre la natura i de l'home sobre les dones" (Herrero, 2013). Per això mateix, hem assumit com a dones que la nostra relació amb la natura ens torna dèbils quan en realitat només és una visió, heretada i construïda culturalment adquirida la que ens fa sentir així.
A mi em costa més, alçar-me sobre una feminitat sana perquè no m'he permès fins ara l'espai i el temps per a entendre-la. Eixa forma de ser que ens castra per a que no poguem fer les mateixes coses que eixos éssers "superiors" anomenats homes.
El que més mal em fa és viure envoltada d'unes persones que es diuen feministes i que asseguren tindre superats els rols de dona i home però que justifiquen o amb el silenci, o amb la confirmació la perpetuació del patriarcat.
Em refereixo a deixar de tindre por a parlar de la nostra intimitat, a no permetre que pel fet de ser dones se'ns neguen tantes però, sobre tot, a rebutjar totalment aquest model que diu buscar la igualtat fent oblidar a les dones la seua natura i obligant-les a imitar als homes en la seua forma d'actuar. A mi no em serveix ser una dona "lliure" si eixa llibertat suposa perder la meua essència, si eixa llibertat suposa perpetuar la violència de les relacions entre les persones. Vull que ens curem, entre nosaltres perquè ens mereixem eixa forma meravellosa de fer sentir bé a la resta de la gent pel sol fet d'existir.
Una de les coses que em porte de l'experiència viscuda en l'Argentina és el fet de que tothom és important i imprescindible. No podem deixar a la seua abast a les persones que ens envolten però això significa potenciar el respecte front a totes les postures, tractar de relacionar-nos des del carinyo, eixe que (quina casualitat!) tampoc està contemplat en el model occidental que ens volen imposar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada