Colòmbia: el país de la felicitat que dificulta les coses

Ara ja fa cinc mesos que vaig agafar les meues coses i vaig decidir vindre a viure a Colòmbia. En un principi la cosa pintava fàcil. Total, anava amb la meua parella, a la seua ciutat i amb una beca de la meua universitat per a poder viure allà un temps.

Però migrar és difícil i en una ciutat xicoteta més encara. Ser estrangera en una ciutat andina, jo, que sóc tan blanqueta, crida l'atenció. I no és que estiga parlant de racisme ni res però és que físicament se'm nota que no sóc d'ací. Per a la majoria de la gent, sóc, com diuen ací, gringa. I els nord-americans no és que s'hagin guanyat l'amor de la població sudamericana. Així que els primers dies de saber-se estrangera foren com a mínim estranys.

Després hi ha espais nous que van sorgint: trobes espais de participació i formes de guanyar diners que no havies previst (poquets, això sí). Però no té massa importància perquè al cap i a la fi vas coneixent un nou país, una nova cultura. Afortunadament, ací (amb perdó dels argentins) la gastronomia m'ha acollit de forma més amable: més varietat de fruites i verdures, concretament de tubèrculs. Aquestes coses ajuden a no sentir tanta nostàlgia. Els primers mesos toca descobrir noves coses, nova gent.

Malauradament, no es pot tot en la vida. Toca triar si mantindre els dinerets (com diria ma uela) o clavar-se en la lluita feminista. Molt interessant, això segur, però incompatible. En aquesta ciutat és difícil trobar coses per a fer. Però fa poc vaig entendre que cal buscar dins d'una mateixa perquè les coses mai es faran soles. Per a una persona que coneix els problemes de la depressió des de ben menuda és difícil evitar-la i SEMPRE toca lluitar.

Avui en dia en eixes estem: toca lluitar per tindre un lloc on poder-se sentir en casa, toca lluitar per tindre un treball i, pitjor encara, sobretot toca lluitar per saber que tens una raó per a treballar ahí. Intente sempre recordar el que em va dir una persona: "faces el treball que faces sempre has de buscar-li un sentit perquè sinó costa llevar-se tots els matins". I és veritat, toca sentir que la teua vida té un sentit i que per molts problemes que se't posen al davant cal sentir que té un perquè. 

És curiós perquè ací en Colòmbia la rara sóc jo perquè ni forme part de l'església catòlica ni crec en cap Déu però ací té un sentit molt més espiritual i la gent utilitza la seua fe per a poder sentir més calma. Interessant encara que a mi això no em serveix però està bé poder apreciar-ho en els altres.

No sé on em durà aquest nou camí ni si seré capaç d'aguantar amb l'ànim ben amunt per a poder continuar amb l'aventura, l'únic que sé és que de moment no tinc més remei que posar-li racionalitat i força positiva.

Sempre he cregut en la força de la Terra per poder alimentar-nos i ací la terra està molt propera així que us deixe un trocet d'ella en forma de volcà.