shhh

La tercera en aquesta saga és la germana menuda de ma mare: PAULA. Quan es defineix a un ésser especial, crec que l'exemplificació més clara és ella: una persona amb una filosofia de vida diferent i captivadora. Amb ella, i d'ella, he après que els somnis es poden complir perquè ella, una altra cosa no, però lluitadora és, i molt.  Gràcies a ella, he conegut una professió diferent: la de conta-conters. No sé si serà per orgull de neboda però m'encanta parlar dels contes que ja té publicats i dels que i dels que segur que encara queden per mostrar. Un dels seus superpoders del que tots hauríem d'aprendre és el de tindre la capacitat de fer somniar desperts als altres, ens regala somnis, ens ensenyar a imaginar una altra realitat, a poder palpar tot allò que ens crèiem oblidat en la imaginació. Damunt, per desgràcia o per sort (que per a mi és més per sort) va nàixer en una família de lluitadores i gràcies a això ha aconseguit arribar on està ara: tindre ...

La segona protagonista de la saga, és ella, la cuidadora de la seua germana: SARA. Sara té la seua pròpia història, única, difícil i especial. Si hi ha una cosa que la caracteritza és l'autenticitat. No he conegut mai ningú amb la força que té ella. Ha pogut patir però quan estàs amb ella sempre sap treure un somriure, preciós damunt. A sobre de tot, tinc la grandíssima sort de compartir amb ella la bogeria pels animals perquè encara que ella no m'ho ha expressat mai i jo a ella tampoc. Crec que en els dos casos els hi devem molt, ens han facilitat la vida per a poder resistir. Evidentment, no és comparable la seua història i només ella sap com a arribat fins ací, fins al dia d'avui perquè les lluites personals són les més dures. Tot i això, és una superheroïna per a mi també perquè passe el que passe SEMPRE està per als seus, sempre acudeix per a ajudar en el que puga. Treu forces d'on siga per a poder estar ahí, ajudant.  No puc estar més orgullosa ...

La primera i més important és ANDREA, la meua cosina. Amb ella he passat molts estius plens de moments inolvidables quan erem menudes: anàvem de colònies. Va ser en eixe moment quan vaig conèixer la primera superheroïna que ha passat per la meua vida. Resulta que a mi m'era impossible parlar amb desconeguts però, en girar-me, la veia a ella com ho feia amb total naturalitat, era el seu superpoder. Jo, dins les meues limitacions, pensava, qué menja per fer això? Com s'entrena? Pot semblar molt exagerat però jo ho veia així. Ara, que ja han passat uns quants anys, i continua sent una persona meravellosa. El millor de tot és que ara no només té eixe superpoder, sinó que n'ha desenvolupat uns nous. Va fer la carrera anant-se'n fora i ahí va començar una nova aventura per a ella. Allí ha sigut molt més important que mai perquè cuidava de tota una família, va guanyar uns germans i uns nous pares, una família molt lluitadora, però, sobretot, una família que la...

Fa poc més d'un any, se'ns va fer un buit: el nostre forat al cor. Encara continuem entrant a la que va ser la teua habitació durant molt de temps trobant-te a faltar, és més, mirant fotos on estàs tu amb gent a la que tu t'estimaves molt, sempre plorant d'emoció això sí. Una altra cosa no, però era fàcil fer-te riure i plorar d'emoció o de felicitat. Acabaves tota roja en un moment perquè, com sempre has dit tu: "Sempre he tingut colors de cara."  És veritat, sempre has tingut colors de cara i sempre tractares d'unir a la gent encara que hi ha coses que no es poden ajuntar com l'aigua i l'oli. El més difícil d'aquesta any ha sigut fer-se a la idea de qui som sense tu, sense la teua figura perquè tu donaves coherència al sentit de la nostra estructura familiar però sense tu moltes parts s'han desfigurat, s'han desfet i han desaparegut. És molt difícil continuar endavant sense pensar com hem pogut arribar açò, sobre tot per al t...

Tot va començar el vint de juny de 1991 quan ens vam conèixer, o més bé em vas conèixer tu a mi perquè jo acabava de nàixer. En eixe moment també van començar a complicar-se les coses, vaig decidir tindre un cor diferent. Vas haver d'aprendre a conviure amb les dificultats i també amb els resultats. Als pocs mesos vaig tindre la meua primera cicatriu: em van canviar un poc el cor però d'eixa cicatriu ja no queda res.  Al cap d'uns anys, va vindre l'extracció de les amígdales, cosa per la que tu també vas passar i per això m'entenies. Sabies què podia menjar i què no perquè tu ja havies passat pel mateix.  Però, això sí, el moment més crític va ser a finals d'octubre de 2009 i principi de novembre quan, per no saber demanar ajuda, vaig explotar per dins, fent-me arribar a un estat molt crític, a punt de morir. Ahí va començar una nova etapa, la més difícil però la més gratificant. Després d'anys de confidències, quedava encara comprendre com i perquè e...

ODIO Odio la ensalada de verano y las luces amarillas que alumbran el extrarradio No soporto las tulipas de las lámparas que anidan en las mesitas de noche cada cuarto Odio las neveras donde nunca hay nada aparte agua del grifo en botellas de cocacola No soporto a la gentuza que tiene perro en invierno y en verano va a la calle porque sobra Odio a los violentos que golpean encubiertos por la ley a sus familias en sus casas No soporto los mosquitos ni las ratas y el olor a sucio del que no se lava Odio al que se juega sin escrúpulo ninguno su sueldo en una máquina del bar No soporto a los que acuden los domingos a la iglesia y luego el lunes son peor que Satanás No me gustan las cadenas ni los lazos no me gustan las fronteras ni visados No me gustan los anzuelos ni las balas ni la ley sin la justicia en el que manda Qué le voy a hacer si con razón o sin razón Aunque tú me des la vuelta tengo el mismo corazón Qué le voy a hacer si con razón o sin ra...

És hora de fer balanç, després de cinc anys sense saber massa bé què t'ha dut a estar en eixa aula, amb eixa gent, les obligacions s'acaben i comencen les eleccions. Sembla fàcil perquè es suposa que pots triar però es fa realment dur quan resulta que has perdut tota l'esperança en el bé humà i, sobretot, en les teues pròpies capacitats. Perdre les ganes fins i tot d'escriure ací, d'intentar deixar empremta en algú perquè aquesta sempre pot esborrar-se, poden arribar tècniques millors que et passaran al davant perquè tu has decidit parar-te a mirar el teu voltant. Es suposa que ser jove dona energia, és sinònim de vitalitat però fa temps que el camí marcat a foc al meu entorn em va treure l'irreal. Tinc per costum somniar des que tinc memòria però sempre s'ha quedat en això, somnis, perquè sóc covard, perquè no m'arrisque. Des de sempre he tingut una doble vida: la de dins de la meua habitació i la de fora. La que no té vergonya i s'arrisca ...

No sé si serà l'edat (que no crec perquè molt de temps sentint-me així) però hi ha moments que veus la vida, passant, fluint al teu voltant, ... Tu esperes entendre el que està passant, vore que hi ha alguna cosa que té sentit però resulta que el temps continua avançant i res no canvia, tot passa sense resposta, sense sentit... No és qüestió de tu, o tal volta sí, però estaria bé que algú et deixara vore la solució, que la vida fora feta de més matemàtiques i un poc menys de psicologia.  Psicologia , paraula estranya que encara no sé si te sentit : té poc sentit que les mateixes regles en servisquen a tots. Jo no sé si eixa serà la resposta, si amb la psicologia tot agafa consistència o, si tot al contrari, es complica encara més perquè quan més pense, menys entenc, menys significat tenen les meues conjectures. Un món curiós el meu : l'intern i l'estern també. Jo no crec que algun dia arribe a una conclusió però sí espere poder (con)viure amb tot.  Esperança ...