Perduda

No sé si serà l'edat (que no crec perquè molt de temps sentint-me així) però hi ha moments que veus la vida, passant, fluint al teu voltant, ...

Tu esperes entendre el que està passant, vore que hi ha alguna cosa que té sentit però resulta que el temps continua avançant i res no canvia, tot passa sense resposta, sense sentit...

No és qüestió de tu, o tal volta sí, però estaria bé que algú et deixara vore la solució, que la vida fora feta de més matemàtiques i un poc menys de psicologia. 

Psicologia, paraula estranya que encara no sé si te sentit : té poc sentit que les mateixes regles en servisquen a tots.

Jo no sé si eixa serà la resposta, si amb la psicologia tot agafa consistència o, si tot al contrari, es complica encara més perquè quan més pense, menys entenc, menys significat tenen les meues conjectures.

Un món curiós el meu : l'intern i l'estern també.

Jo no crec que algun dia arribe a una conclusió però sí espere poder (con)viure amb tot. 

Esperança, una altra paraula que fa temps va perdre tot el seu significat per a mi, que dia a dia intente esforçar-me en creure però és díficil. És una d'aquestes paraules que seria capaç de definir però no d'interpretar.

Ara recorde un exercici que em van fer fer fa uns mesos i em va costar prou : escenifica el teu estat d'ànim, com et sents. Em va sorprendre perquè per a la majoria de gent a qui també li ho van demanar no suposava un gran problema però eixe no era el meu cas. Jo no sóc capaç d'interpretar, sóc qui sóc, encara no he après a mostrar-me i sincerament dubte que arribe a fer-ho algun dia.

Així sóc, així seré?

No ho sé, com sempre, venen els dubtes, la falta de respostes, la incertesa, la meua identitat.