Balanç

És hora de fer balanç, després de cinc anys sense saber massa bé què t'ha dut a estar en eixa aula, amb eixa gent, les obligacions s'acaben i comencen les eleccions.

Sembla fàcil perquè es suposa que pots triar però es fa realment dur quan resulta que has perdut tota l'esperança en el bé humà i, sobretot, en les teues pròpies capacitats.

Perdre les ganes fins i tot d'escriure ací, d'intentar deixar empremta en algú perquè aquesta sempre pot esborrar-se, poden arribar tècniques millors que et passaran al davant perquè tu has decidit parar-te a mirar el teu voltant.

Es suposa que ser jove dona energia, és sinònim de vitalitat però fa temps que el camí marcat a foc al meu entorn em va treure l'irreal.

Tinc per costum somniar des que tinc memòria però sempre s'ha quedat en això, somnis, perquè sóc covard, perquè no m'arrisque. Des de sempre he tingut una doble vida: la de dins de la meua habitació i la de fora. La que no té vergonya i s'arrisca i la que no ho farà mai, la que té esperança i la desesperançada.

Seran les ganes de complicar-me? De ser diferent i acceptar-ho? De tindre vida pròpia al cap i a la fi.

Diàlegs interns inconclusos, veritats a mitges i mentides senceres també, no seria més fàcil ser com tots els altres i assumir la monotonia de la vida? Tal volta sí, però deixaria de ser jo, de ser Roser.

Igual algun dia tinc una revelació (no divina perquè no m'ho creuria) però algun senyal, alguna pista.

Tant de bo poguera existir un llibre que explicara com viure, com ser feliç, com ser conscient del que sóc i no sóc capaç de fer i de processar. 

Ja m'agradia no haver de preguntar(-me) mai més, no tindre la necessitat de ser així, de qüestionar-ho tot, de existir de forma diferent, "especial" com dirien molts com a eufemisme de "rara". Però no sé com es fa i no si ho sabré algun dia. 

Algú m'ha dit avui que aprendre a viure és saber desenvolupar-se en el treball, entendre's com a parella i relacionar-se amb els amics. 

No sé si això serà així però si ho és, em tocarà aprendre'n el camí.