D'ací poc farem 96 anys

Fa poc més d'un any, se'ns va fer un buit: el nostre forat al cor.
Encara continuem entrant a la que va ser la teua habitació durant molt de temps trobant-te a faltar, és més, mirant fotos on estàs tu amb gent a la que tu t'estimaves molt, sempre plorant d'emoció això sí. Una altra cosa no, però era fàcil fer-te riure i plorar d'emoció o de felicitat. Acabaves tota roja en un moment perquè, com sempre has dit tu: "Sempre he tingut colors de cara." 
És veritat, sempre has tingut colors de cara i sempre tractares d'unir a la gent encara que hi ha coses que no es poden ajuntar com l'aigua i l'oli. El més difícil d'aquesta any ha sigut fer-se a la idea de qui som sense tu, sense la teua figura perquè tu donaves coherència al sentit de la nostra estructura familiar però sense tu moltes parts s'han desfigurat, s'han desfet i han desaparegut. És molt difícil continuar endavant sense pensar com hem pogut arribar açò, sobre tot per al teu fill, que et continua necessitant per a que li expliques coses, per a que li dones sentit al seu present i a les conseqüències del passat, passat en el que ell no va voler fer mal però que es va tòrcer. 
Mareja pensar en com han anat canviant les coses, els girs que han pegat les relacions fins al punt de la depressió. No sóc mare però sí filla i vore a un pare desmuntat per la tristor deu ser paregut a vore a un fill trist, i el teu ho està, continua necessitant-te perquè ens vas ensenyar a lluitar.
Sé que ja no estàs i és estrany perquè encara no m'acabe de fer a la idea de que no tornaré a vore't riure o plorar, és una sensació estranya perquè no sembla real, com en un món paral·lel i així passa el temps, hi ha dies que riem recordant-te però hi ha d'altres que es fa dur pensar-te i saber que no està i el que això significa perquè només nosaltres ho sabem.
Tot siga dit, només així la meua germana s'atreviria a fer el gran pas que està a punt de fer, només sabent que ja no la necessites, que pot ajudar a altres persones gràcies a haver-te ajudat a tu primer. 
T'enyorem moltíssim uela!!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Amores de infancia

Imatge
E L L A G A R T O E S T Á L L O R A N D O El lagarto está llorando. La lagarta está llorando. El lagarto y la lagarta con delantalitos blancos.  Han perdido sin querer su anillo de desposados.  ¡Ay, mi anillito de plomo, ay, mi anillito plomado! Un cielo grande y sin gente monta en un globo a los pájaros.  El sol, capitán redondo, lleva un chaleco de raso.  ¡Miradlos qué viejos son! ¡Qué viejos son los lagartos!  ¡Ay cómo lloran y lloran, ¡ay!,  ¡ ay!, cómo están llorando! Federico García Lorca EL ELEFANTE El elefante lloraba porque no quería dormir, ¡duerme elefantito mío que la luna te va a oir! Papá elefante está cerca se oye en el manglar mugir,   ¡duerme elefantito mío que la luna te va a oir! El elefante lloraba con un aire de infeliz, y alzaba la trompa al viento parecía que en la luna se limpiaba la nariz. Adriano del Valle A la mare, a qui porte de cap pe...
Més informació

Trencaclosques

Imatge
Comences a muntar la imatge per l'exterior: una peça lligada amb l'anterior. Forma quadriculada (com jo). Un marc, un començament, resulta que està incomplet: falta una peça. Fem com si no importara: serà un trencaclosques amb forats però ens relaxarà. Perquè això fan: relaxar-mos. No té cap importància. Passem a la part de dins. Continuem col·locant peces. Uns nous lligams que no havíem vist abans, que no hem sigut capaços d'apreciar, de percebre. La fabricació d'una nova sensació, una finestra. La imatge que va sorgint. Resulta que un cop col·locades totes les peces de que disposem QUEDEN FORATS! L'interior tambbé queda foradat, una mena d'imatge amb punts negres, amb mancanses. Hi ha peces que no han pogut trobar els seus lligams i queden mig abandonades. Soles per una banda, intentant unir-se a la resta per l'altra. Un trencaclosques que no serveix: no és pot ensenyar, està inacabat. No ha sabut fer que les seues peces encaixen, elles no h...
Més informació

L'altre dia

Imatge
L'altre dia vaig somiar que podia viure observant, sols mirar els núvols al capvespre i imaginar. Veure com les formes i els colors es barregen. La tardor: els xops tenyint-se de groc per a abandonar la seua forma de la manera més elegant possible. El vent ballant amb les fulles per a pintar l'aire. Olors. Sensacions oblidades sota el sol de l'estiu. L'amagatall perfecte dels ocells invisibles. Les mans envoltades de llana per tal d'evitar el fred. Però no hi pots escapar. Sempre estarà present, sempre el tindràs amb tu però totes les sensacions guanyen amb la tardor. Els colors s'accentuen, els sentiments també. Tot queda en els mesos de canvi. Troba l'excusa perfecta, l'opció correcta. Els núvols imitant-te, sofrint, jugant. Cotons mig tintats que juguen amb l'atzar. Endevinen el que penses i no pots fugir, vola. Cap al món de la imaginació, fes el que vulgues, dibuixa la teua ocasió. L'altre dia vaig somiar...
Més informació