shhh

Ara ja fa cinc mesos que vaig agafar les meues coses i vaig decidir vindre a viure a Colòmbia. En un principi la cosa pintava fàcil. Total, anava amb la meua parella, a la seua ciutat i amb una beca de la meua universitat per a poder viure allà un temps. Però migrar és difícil i en una ciutat xicoteta més encara. Ser estrangera en una ciutat andina, jo, que sóc tan blanqueta, crida l'atenció. I no és que estiga parlant de racisme ni res però és que físicament se'm nota que no sóc d'ací. Per a la majoria de la gent, sóc, com diuen ací, gringa. I els nord-americans no és que s'hagin guanyat l'amor de la població sudamericana. Així que els primers dies de saber-se estrangera foren com a mínim estranys. Després hi ha espais nous que van sorgint: trobes espais de participació i formes de guanyar diners que no havies previst (poquets, això sí). Però no té massa importància perquè al cap i a la fi vas coneixent un nou país, una nova cultura. Afortunadament, ací (a...

Resulta que no mai t'han explicat que el món el que vivim es va transformant dia a dia. Tu, quan eres menuda et penses que les coses (a nivell laboral parle ara mateix) aniran més o menys com van anar per als teus pares però resulta que el món es mou massa ràpid i res té la mateixa forma que tenia aleshores. Ara resulta que et diuen que tot funciona per contactes: cal traçar les teues pròpies xarxes socials. I això es complica per a persones que han sigut educades per a ser independents, solitàries perquè com s'acostuma una persona a demanar favors si mai n'ha volgut demanar per a no molestar? Doncs la veritat és que això té un nom i se'n diu assertivitat. Una de les competències (que fa poc també vaig descobrir que tenien aquest nom i que eren una llista completament impersonalitzada a la que totes les persones ens havíem d'adherir per tal de formar part d'eixe món laboral en el que tothom somniem en entrar) que demanen per a treballar. Així és, ara ma...

Ens passem tota la vida obsessionades amb la recerca de la felicitat: es fan estudis relacionats amb la seua caracterització, es creen rànquings de països feliços, les persones articulen la seua vida en funció d'aquest propòsit i sembla que amb l'actitud es pot canviar tot el que ens succeeix. I la realitat és que continua sent un misteri de la humanitat, un sense sentit, un estat passatger. Quan menys penses en buscar eixe estat, apareix sense previ avís. No té cap mena de sentit plantejar-se què necessites per a ser feliç perquè un cop et fas el teu esquema, el context canvia i es torna incoherent mantindre aquest "esquema" estàtic. Eixa també és la definició de la vida: les circumstàncies canvien com canvia la pròpia vida, pel sol fer d'estar vius, de no ser inerts. Per això, resulta meravellós trobar-te i reconèixer-te feliç perquè sí, sense massa motius, però amb moltes conseqüències. És còmode sentir-se feliç només llegint o xerrant amb una persona perq...

La casa era rodona, quasi soterrada, coberta d’un verd d’aquells que fa que oblides que el temps transcorre i et convida a aprofitar tota la puresa que t’envolta. Era un matí de dissabte d’aquells que conviden a la llum del sol a quedar-se a l’abast del seu llit. Ona, aprofitava l’aire que li arribava des de l’exterior per a estirar-se i recarregar-se d’energia per a la resta del dia. A Ona li agradava conservar tots els matins la seua rutina: prendre’s el seu temps per a observar si quelcom havia canviat al llarg de la nit, estirar-se per a comprovar que el seu cos tampoc s’havia vist modificat durant la nit i badallar per a estar segura de que podia continuar comunicant-se amb la natura que l’envoltava. Ona vivia sola però gaudia amb la visita de tots aquells ésser que poblaven la casa rodona i els seus voltants. Cada dia revia la visita d’Hera, la garsa que li cantava tots els matins per a recordar-li que res no havia canviat en l’última casa de la Vall de l’Olivera. Tenien una...