shhh

Ser dona, sentir-se dona, saber què significa ser dona i que significa PER A TU ser dona. La majoria de gent pensara que és el mateix però esdevé un significat ben diferenciat. Encara avui en dia costa molt parlar de forma sana sobre la feminitat perquè aquesta té massa tabús i perquè hi han moltes imatges distorsionades del que significa ser dona. Resulta que ens fa molta vergonya parlar de la nostra sang , de la nostra natura al cap i a la fi. Resulta que continuem reproduint aquest model que ens diu que l'hem d'amagar perquè és una bruta, la sang. Sang que, per contra és un símbol de salut, de benestar i a la que ens hem de relacionar de forma sana. A mi, aquest darrer temps, em resulta realment curiós vore com ens sentim violentats per la sang de la menstruació però no ens importa vore sang per allà on trepitges: pel·lícules, anuncis, notícies, ... Tot això em fa pensar que no ens hem entés encara, que no hem trobat la màgia de ser cícliques: com la lluna, com la mar...

Fa ja prou de temps que tenia pendent aquesta dedicatòria. I ha arribat el moment. Segurament ella se n'havia oblidat o havia pensat que jo me n'havia oblidat però no és així. És difícil descriure a la germana mitjana de la mare però hi ha una idea que se'm ve al cap quan pense en ella: la mamma . Perquè sempre l'he vista com la mare de família italiana: amfitriona, cuidadora dels altres per davant d'ella mateixa i patidora. Fa poc de temps em va contar que cada cop que compartiem amb ella el nostre patiment ella no només patia emocionalment sinó que a ella li repercutia físicament també. I és que crec que eixe és el seu tret principal: preocupar-se i cuidar dels altres oblidant-se d'ella mateixa. Perquè si pense en ella crec que molt poques vegades s'ha posat ella en el primer plànol i igual és temps de fer-ho. Pegant una ullada al passat resulta que quan jo parlava amb la meua cosina (la seua filla que curiosament va nàixer uns mesos després de ...

Aquesta entrada l'escriuré en castellà perquè la gran majoria va dirigida a persones d'un altre continent: tan proper, tan llunyà. Este año ha sido muy especial en mi trayectoria vital: por primera vez fui yo quien tomaba una decisión sobre mí misma con el miedo a equivocarme: mi mayor miedo. Puedo decir que en lo profesional es posible que me haya equivocado pero en lo personal repetiría una y mil veces la experiencia. Resulta que este año me tocó afrontar tres retos importantes: - El primero fue volverme a afrontar a una clase en la que no conocía a nadie (cosa que en mi trayectoria personal era realmente un problema). - El segundo fue trabajar respondiendo al teléfono: ¡con lo poco que me gusta hablar y aún menos por teléfono! - El tercero (que aún está por empezar) es viajar a la otra punta del mundo para poder conocer (y conocerme). En estos tres retos lo que más destaco es el haber aprendido a creer en mi. No sé cómo ni por qué acabo rodeada de per...

M'agrade plantejar-me les coses: pegar-li dues voltes, donar-me temps per a pensar. Perquè m'encanta pensar. No tinc per costum responsabilitzar als altres d'allò que em passa PERÒ sí que acostume a culpabilitzar-me a mi del mal dels altres. Resulta que tot aquest context arribe a un Màster de Cooperació, una idea molt bonica per a crear un camí per a poder treballar qui sóc i què puc aportar-li al món.  En el meu propi procés de creixement, humà i professional evidentment, vaig canviant, com totes i tots. Ara bé, hi havia coses que el meu servei no estava preparat per a assimilar. Sembla que donem per fet que segons els teus estudis o les teues activitats personals d'esbargiment, és a dir, entenem que una persona que esudia Administració i Direcció d'Empreses no pot tindre (o no sol tindre) una visió crítica dels models empresarials existents mentre que una persona que estudia Cooperació per al Desenvolupament ja parteix de la idea de que l'estructur...

Ara més que mai entenc el poema d'Antonio Machado "Caminante no hay camino": "Caminante, son tus huellas el camino,y nada más; caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante, no hay camino, sino estelas en la mar." Perquè el meu camí comença a dibuixar-se, amb les meues primeres passes, amb les meues pròpies decisions i fa molt de goig. Sentir-se recomfortada, segura, plena. Caminant cap al futur, dibuixant el meu camí