Alternatives hipòcrites

M'agrade plantejar-me les coses: pegar-li dues voltes, donar-me temps per a pensar. Perquè m'encanta pensar.

No tinc per costum responsabilitzar als altres d'allò que em passa PERÒ sí que acostume a culpabilitzar-me a mi del mal dels altres.

Resulta que tot aquest context arribe a un Màster de Cooperació, una idea molt bonica per a crear un camí per a poder treballar qui sóc i què puc aportar-li al món. 

En el meu propi procés de creixement, humà i professional evidentment, vaig canviant, com totes i tots. Ara bé, hi havia coses que el meu servei no estava preparat per a assimilar. Sembla que donem per fet que segons els teus estudis o les teues activitats personals d'esbargiment, és a dir, entenem que una persona que esudia Administració i Direcció d'Empreses no pot tindre (o no sol tindre) una visió crítica dels models empresarials existents mentre que una persona que estudia Cooperació per al Desenvolupament ja parteix de la idea de que l'estructura global està mal dissenyada.

En aquest contest, resulta que et trobes amb persones meravelloses que s'han format en un model que defensa l'empresa i això és perfectament comprensible: se l'ha de canviar des de dins.

Ara bé, el que no m'esperava era trobar una tan gran resistència a reconèixer errades, a acceptar l'opinió dels altres des del respecte, a escoltar i a aprendre.

Resulta que ja porte mesos escoltant conceptes com: individualització de les intervencions (adaptar-les a cada cas), treballar també amb els estats d'ànims, amb les emocions, que cadascú tinga la llibertat de construir el seu propi camí. Fins ací tot molt bé si no fos perquè no és real.

La realitat és ben diferent. Si les pròpies persones que et defensen la participació de la ciutadania per igual són les primeres que no permeten a la gent expressar-se lliurement. A més, presenten una gran resistència a escoltar visions diferents de la seua, a aprendre. 

Em resulta indignant que les persones es creguen amb la capacitat de donar lliçons i no se les apliquen MAI. No té sentit formar part de un món de cooperants no es puga treballar en les línies de l'equitat, del respecte a la persona i els temps i a les seues particularitats.

Parlar de la necessitat d'adaptabilitat del sistema educatiu i no ser capaç d'adaptar un exercici de classe a les característiques personals de cadascun és una cosa ètica?

Jo diria que no, però igual només és la meua percepció instantània, igual sóc jo qui distorsiona la realitat.