24 anys d'esgotament

Esgotada de no poder parar de pensar, 

esgotada d'escoltar i de continuar buscant el moment de ser escoltada.

Necessite eixe moment en que, sense gairebé dir res, hi haja algú que puga entendre el missatge.

Estic esgotada de sentir la veu interior que busca respostes però, eixa veu sóc jo, i no trobe l'eixida.

Estic esgotada de parar-me a escoltar sempre a eixes persones que no senten el meu crit de desesperació.

Estic farta d'eixes frases com "tinc massa problemes per a això" i que no mai s'hagen parat a pensar en els possibles problemes dels altres.

Estic esgotada de sentir-ne parlar meravelles de la sensibilitat que algunes persones patim, i sí, la patim perquè és meravellós poder apreciar coses que els altres no veuen però esgota massa.

Estic esgotada de sentir-me culpable per no haver tingut el valor d'acomiadar-me eixe 3 d'octubre de 2010, de tindre sempre la sensació de que l'única cosa que em reté ací són les persones que m'envolten, que són meravelloses, la veritat, però em referesc a eixes persones que SEMPRE estan ací no a aquelles que només et busquen per a tindre psicòloga gratuïtament.

Resulta que fa pocs dies que vaig fer 24 anys i mentre tothom em felicitava, l'única cosa que podia pensar era: "Per què? Què hi ha per celebrar?"

Hi ha molta gent que pensa en el suïcidi com a un acte de covardia, com l'egoisme d'una persona que no ha sigut capaç de lluitar. Però crec que cap persona es para a pensar en que és en el eixe moment on la persona per primera vegada deixa d'escoltar als altres, deixa de posar-los sempre per d'avant dels seus propis desitjos per a fer cas als seus més purs instints. Perquè, i ho dic des de l'experiència, és molt dur viure sense poder viure i avançar només perquè els altres compten amb que avances i arribes just a on estàs avui en dia.

És veritat, esgota molt no ser capaç d'explicar-se, de fer-se entendre en un món on només es poden explicar les coses parlant.  

Esgotada d'alegrar-me tantíssim pels que m'envolten i de no poder trobar la felicitat, esgotada de sentir-me una infeliç perpètua.

Això sí, orgullosa també de que els meus puguin ser feliços encara que es troben pedres pel camí perquè no em perdonaria mai que no foreu feliços.