shhh

Sé que la major part de les persones que es prenguin un moment per llegir aquestes línies no entendran en que vull dir i d'altres molts pensaran que sóc una boja dels "gats" (en el meu cas dels gossos) més però necessito rendir-lis un homenatge.  La veritat és que la meva vida ha estat tota envoltada d'eixos éssers meravellosos que han fet de mi qui sóc ara mateix.  Quan jo vaig nàixer ja hi havia una habitant peluda per casa, que a mi ja em va conèixer sent molt major però era la primera companya de viatge de la meva germana: es deia XISPA. El següent ésser meravellós que va aparèixer de la forma més màgica que podia haver esperat una xiqueta de 5 anys. Eixe dia de reis on vaig conèixer a la meva primera companya de viatge: aquella gosseta de 3 mesos que em protegia de qualsevol mal: SAÓ. Saó també es va convertir en un pseudo-mare del següent membre de la família: LLUNA. Recordo també perfectament el moment en que ens vam trobar quasi de casuali...

Busca'm en les tenebres perquè fa temps que em vaig perdre. Pots intentar deixar-me la teua espelma però no servirà de res: va caure enmig de l'oceà i ara ja no es pot encendre. La metxa es va banyar i ja no serveix de res intentar donar-li foc. Fa ja massa temps que va decidir allunyar-se,  que ja no se'n recorda de quina és la seua funció (si és que algun dia n'ha tinguda). Perquè és difícil tripular un vaixell sense capità, sense llum i sense timó, només comptant amb la tripulació, perduda també. Busca'm en les tenebres, en un d'eixos dies on el sol brilla exteriorment, en un d'eixos dies on no saps com demanar una ajuda per a acabar amb eixe viatge. Tampoc saps si no vols arribar al port per por o per no acabar amb el viatge de la teua tripulació. Tripulació que no sap com governar la nau i espera. Espera una reacció que permeta reprendre el rumb però el capità no té més ganes de navegar. Necessita trobar eixe pont, ei...

Esgotada de no poder parar de pensar,  esgotada d'escoltar i de continuar buscant el moment de ser escoltada. Necessite eixe moment en que, sense gairebé dir res, hi haja algú que puga entendre el missatge. Estic esgotada de sentir la veu interior que busca respostes però, eixa veu sóc jo, i no trobe l'eixida. Estic esgotada de parar-me a escoltar sempre a eixes persones que no senten el meu crit de desesperació. Estic farta d'eixes frases com "tinc massa problemes per a això" i que no mai s'hagen parat a pensar en els possibles problemes dels altres. Estic esgotada de sentir-ne parlar meravelles de la sensibilitat que algunes persones patim , i sí, la patim perquè és meravellós poder apreciar coses que els altres no veuen però esgota massa. Estic esgotada de sentir-me culpable per no haver tingut el valor d'acomiadar-me eixe 3 d'octubre de 2010, de tindre sempre la sensació de que l'única cosa que em reté ací són les persones ...

Carta a la persona que va assassinar a Eudor el 7 de maig: «Sé que el més probable és que mai t'arribe aquest text. Igual ni tant sols eres capaç de recordar a Eudor i sé que molta gent vorà ridícul escriure una carta a la persona que va atropellar al meu gatet. Que un gat és només això: un gat. Doncs bé, resulta que en casa ens feia falta. Era ell qui ens regalava els instants diaris de dolçor. Qui ens recordava que la felicitat pot trobar-se en les accions més senzilles. També vam descobrir gràcies a ell que els gats són animals màgics, capaços de jugar amb qualsevol cosa i de fer amics en un segon. Recorde que, al poquet de temps d’arribar a casa, va descobrir un lloc tranquil on dormir: el calaix de les olles. Entrava per la part de darrere, era la seua forma de refugiar-se, d’estar protegit. Eudor era un esser màgic, ple d’alegria que ens contagiava a tots només de mirar-lo, la millor companyia per als dies d’estudi. Eudor era blanc i negre, el yin yang de la ...