Animal((f)ade)s

Sé que la major part de les persones que es prenguin un moment per llegir aquestes línies no entendran en que vull dir i d'altres molts pensaran que sóc una boja dels "gats" (en el meu cas dels gossos) més però necessito rendir-lis un homenatge. 

La veritat és que la meva vida ha estat tota envoltada d'eixos éssers meravellosos que han fet de mi qui sóc ara mateix. 

Quan jo vaig nàixer ja hi havia una habitant peluda per casa, que a mi ja em va conèixer sent molt major però era la primera companya de viatge de la meva germana: es deia XISPA.

El següent ésser meravellós que va aparèixer de la forma més màgica que podia haver esperat una xiqueta de 5 anys. Eixe dia de reis on vaig conèixer a la meva primera companya de viatge: aquella gosseta de 3 mesos que em protegia de qualsevol mal: SAÓ.

Saó també es va convertir en un pseudo-mare del següent membre de la família: LLUNA. Recordo també perfectament el moment en que ens vam trobar quasi de casualitat amb una gosseta que et cabia a la ma, a la butxaca. Era la cigroneta que buscava a la Saó per a tindre recolzament.

Després vam tindre un any dur que ens va obligar acomiadar-me de Xispa i Saó i això ens va fer buscar una companya per a la Lluna. En una protectora ens vam enamorar immediatament de FOSCA: una gossa amb personalitat i una cara preciosa.

Quan ja ens estaven acostumant a la nova família, se'ns va aparèixer un gos de dos anys que estava perdut sense rumb. Resulta que era un gos que tenia (i té) màgia, no suporta la violència, tampoc les mostres de carinyo que no l'involucren a ell però sobre tot, té una elegància innata. Ara ja són tots dos molt majors, però sempre estan ahí.

A partir d'ahí es van anar acumulant els membres de la família: va arribar una gossa amb una personalitat molt especial: ONA. Eixa gossa blanca que sap llegir-me la ment i entenc perfectament quan la necessite.

Després, quasi per casualitat també, ens va arribar PITU: la més ràpida de tots i la més poregosa també. 

Per últim, va arribar DUNA, una podenca que no pesava res i que estava ferida, amb una cara preciosa, una expressió als ulls que emociona a qualsevol però una gossa molt enèrgica també.

Farà unes setmanes se'ns va plantejar una de les decisions més dures de totes: deixar a un membre de la família de banda. Aquesta gossa d'ulls tan expressió se'ns feia costera amunt i vam buscar-li una protectora però de moment té una oportunitat més: els consells d'un entrenador. 

Serà perquè m'he acostumat a comptar més amb ells que amb les persones, perquè és més senzill: no demanen explicacions, que se'm fa massa complicat pensar que alguns d'ells deixen d'estar ahí. Se'm fa massa costera amunt acomiadar-me d'un dels membres de la meva particular família. 

Són més que uns animals que sempre estan, són les meues fades personals que m'han permès arribar fins ací. És a través d'ells com puc escriure el meu conte personal.