Estiu

Estranya època de l'any que li ha d'agradar a tothom.
Època de platja, de vacances, de temps.
Trabaja, gaudeix, pensa, llig, busca la forma més teua de passar l'estiu.
En canvi a mi tots els estius em passa el mateix: època de vergonya,
de pensar i repensar, de buscar a entendre les coses i no poder.
Temps d'estiu, amb calor mediterrani, amb ganes de fer moltes coses i voluntat de molt poques.
Mesos, setmanes, dies.
Música consumida, hores sense ocupar, feia temps que no veia les coses així.
Serà l'estiu que em remena el cap, me'l posa de l'inrevés, me'l satura.
Però tothom diu que el temps avança. De fet, el representem sempre com una línia.
En canvi, jo el veig més paregut a una espiral, un cercle que es repeteix.
Com un feedback, tot em recorda a temps passats, unes imatges al llibre que vaig llegir fa un temps,
una cançó, al que vaig sentir o una simple olor al que fer o deixar de fer.
En fi, en el moment en el qual, tot són alegries, a mi em dona per ser així, diferent, com sempre.
Serà que no sé nadar, que no puc seguir el riu que segueixen els altres.
Igual és que simplement no em vull banyar, que trobe més senzill quedar-me en la distància,
dins de la meua muralla, en el meu món.