Bondat
Avui m'he retrobat amb una part del món que jo pensava adormida,
avui he comprovat que encara queda gent bona,
avui he tornat a confiar en que les coses poden canviar.
Tot i que aquesta setmana s'ha derruït el mur de l'esperança,
pensava que la gent anava a ser capaç de poder canviar la situació.
M'imaginava que podíem fer-nos sentir: els carrers estan plens de gent que està farta.
Tot i això ens tornen a donar la raó: hi ha gent que sols existeix mitjançant la violència.
Encara no entenc com podem ser capaços de creure que donarem exemple als països que, es suposa, som més pobres que nosaltres.
Ací, celebrem la mort (d'un assassí, però la mort al cap i a la fi), celebrem la victòria d'uns lladres (sobretot a València cosa que no puc entendre), celebrem que preferim el futbol als drets com va passar ahir a la plaça de Catalunya, celebrem que hi ha gent que té més drets per haver nascut en un palau i mentrestant hi ha gent que no té casa, que no té dret a treballar.
Tot i això, avui he descobert que hi ha gent que paga la pena, ahir em van furtat, em vaig sentir usurpada però, com si tot tornara a un equilibri, algú la va trobar i me la va tornar.
El meu destí s'il·luminà quan vaig veure que tenia un correu CARTERA, vaig recuperar l'esperança, la creença (en la bondat), l'estima pel meu entorn.
Torne a confiar en la gent, en la solidaritat i, sobretot, en mí mateixa.
Perquè les coses no sempre van el millor possible als millors del móns com defensava Leipzig però sempre podem arribar a un equilibri just per a tú, per a mi i per a tots nosaltres.
« Je ne suis pas d'accord avec ce que vous dites, mais je me battrai jusqu'à la mort pour que vous ayez le droit de le dire. », Voltaire
(No estic d'acord amb el que dieu, però lluitaré fins a la mort per a que tingueu el dret de dir-ho.)
avui he comprovat que encara queda gent bona,
avui he tornat a confiar en que les coses poden canviar.
Tot i que aquesta setmana s'ha derruït el mur de l'esperança,
pensava que la gent anava a ser capaç de poder canviar la situació.
M'imaginava que podíem fer-nos sentir: els carrers estan plens de gent que està farta.
Tot i això ens tornen a donar la raó: hi ha gent que sols existeix mitjançant la violència.
Encara no entenc com podem ser capaços de creure que donarem exemple als països que, es suposa, som més pobres que nosaltres.
Ací, celebrem la mort (d'un assassí, però la mort al cap i a la fi), celebrem la victòria d'uns lladres (sobretot a València cosa que no puc entendre), celebrem que preferim el futbol als drets com va passar ahir a la plaça de Catalunya, celebrem que hi ha gent que té més drets per haver nascut en un palau i mentrestant hi ha gent que no té casa, que no té dret a treballar.
Tot i això, avui he descobert que hi ha gent que paga la pena, ahir em van furtat, em vaig sentir usurpada però, com si tot tornara a un equilibri, algú la va trobar i me la va tornar.
El meu destí s'il·luminà quan vaig veure que tenia un correu CARTERA, vaig recuperar l'esperança, la creença (en la bondat), l'estima pel meu entorn.
Torne a confiar en la gent, en la solidaritat i, sobretot, en mí mateixa.
Perquè les coses no sempre van el millor possible als millors del móns com defensava Leipzig però sempre podem arribar a un equilibri just per a tú, per a mi i per a tots nosaltres.
« Je ne suis pas d'accord avec ce que vous dites, mais je me battrai jusqu'à la mort pour que vous ayez le droit de le dire. », Voltaire
(No estic d'acord amb el que dieu, però lluitaré fins a la mort per a que tingueu el dret de dir-ho.)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada