shhh

Fa poc més d'un any, se'ns va fer un buit: el nostre forat al cor. Encara continuem entrant a la que va ser la teua habitació durant molt de temps trobant-te a faltar, és més, mirant fotos on estàs tu amb gent a la que tu t'estimaves molt, sempre plorant d'emoció això sí. Una altra cosa no, però era fàcil fer-te riure i plorar d'emoció o de felicitat. Acabaves tota roja en un moment perquè, com sempre has dit tu: "Sempre he tingut colors de cara."  És veritat, sempre has tingut colors de cara i sempre tractares d'unir a la gent encara que hi ha coses que no es poden ajuntar com l'aigua i l'oli. El més difícil d'aquesta any ha sigut fer-se a la idea de qui som sense tu, sense la teua figura perquè tu donaves coherència al sentit de la nostra estructura familiar però sense tu moltes parts s'han desfigurat, s'han desfet i han desaparegut. És molt difícil continuar endavant sense pensar com hem pogut arribar açò, sobre tot per al t...

Tot va començar el vint de juny de 1991 quan ens vam conèixer, o més bé em vas conèixer tu a mi perquè jo acabava de nàixer. En eixe moment també van començar a complicar-se les coses, vaig decidir tindre un cor diferent. Vas haver d'aprendre a conviure amb les dificultats i també amb els resultats. Als pocs mesos vaig tindre la meua primera cicatriu: em van canviar un poc el cor però d'eixa cicatriu ja no queda res.  Al cap d'uns anys, va vindre l'extracció de les amígdales, cosa per la que tu també vas passar i per això m'entenies. Sabies què podia menjar i què no perquè tu ja havies passat pel mateix.  Però, això sí, el moment més crític va ser a finals d'octubre de 2009 i principi de novembre quan, per no saber demanar ajuda, vaig explotar per dins, fent-me arribar a un estat molt crític, a punt de morir. Ahí va començar una nova etapa, la més difícil però la més gratificant. Després d'anys de confidències, quedava encara comprendre com i perquè e...