shhh

Moments tensos: estar enfadat amb tu mateix. Bloquejos que no saps per què venen ni a què es deuen, però, sobre tot, no et deixen reaccionar per a que els pugues enfrontar. Pors que paralitzen la ment i, en moltes ocasions el propi cos. Es suposa que tot té una explicació, però sovint costa trobar-la. Encara més quan es tracte de trobar-se a un mateix. La psicologia ajuda a intentar entendre però és impossible trobar respostes universals a la varietat que hi ha al món. Perquè cada persona és única i no pot fer servir les mateixes eines per a créixer, per a trobar-se però, sobretot, per a respectar-se. Cada persona representa una vida, amb els seus bons moments, amb altres de molt difícils així i tot, la veritat és que si totes les pors se'n anaren plorant, tot seria més senzill. Perquè fa por no saber a què ens enfrontem, com serà el dia de demà. Perquè fa cosa trobar-se plorant sense motius aparents, però hi ha cops que cal, que és menester, que ajuda. La por és un ...

Aprofite un dia com avui que per a mi és molt important per a parlar d'una persona que ha sigut encara més important. Perquè es fa difícil fer-se a la idea de que ja no dirà les seues dites: "Pasito a pasito, no te apresures, que eres de mi gusto y quiero que dures", "A qui es burla el dimoni li furga", ... Una persona a qui li agradava recordar que de la seua edat (94 anys) "ja no en queden molts". I quan li deies que caminara sempre t'advertia "ja vorem com estàs quan arribes a la meua edat!" Perquè és veritat, és difícil (sobre)viure fins a eixa edat, però ella ho va fer. Encara no em faig a la idea de tornar a haver de cuidar-la, de vore la porta de la seua habitació tancada i saber que ella no tornarà a demanar que li la deixe oberta per les nits. També sé que no em tornarà a dir allò de "per l'amor de Déu, no em faces picoretes als peus, eh!" Era una dona xicoteta pels anys però molt gran per la vida. El més i...