shhh

Aquestos dies hi ha molta gent que es queixa, que intenta lluitar, tirar endavant per a un món més just. No obstant això, encara hi ha gent que creu en la violència, en l'obtenció de la justícia mitjançant la por, la mort. Fa temps vaig escoltar el millor himne a la pau, a la lluita sense pèrdues, a la raó. Per això, demane el mateix que Boris Vian: LE DÉSERTEUR EL DESERTOR Monsieur le Président Je vous fais une lettre Que vous lirez peut-être Si vous avez le temps Je viens de recevoir Mes papiers militaires Pour partir à la guerre Avant mercredi soir Monsieur le Président Je ne veux pas la faire Je ne suis pas sur terre Pour tuer des pauvres gens C'est pas pour vous fâcher Il faut que je vous dise Ma décision est prise Je m'en vais déserter Depuis que je suis né J'ai vu mourir mon père J'ai vu partir mes frères Et pleurer mes enfants Ma mère a tant souffert Elle est dedans sa tombe Et se moque des bombes Et se moque de...

Tal volta puga semblar repetitiva, avorrida, o fins i tot, esgotadora però un dia com avui tot pren el seu valor. La meua companya, la que ha estat amb mi tota la meua vida (ja té 14 anys). Qui m'ha donat alegries, ens ha ensenyat el miracle dels naixements, hem plorat les seues desgràcies i desventures. Tants cops hem hagut d'estar pendents de les seues ferides, els seus dolors i plors, les seues tristeses. Perquè no m'agrada vore patir cap animal, no puc suportar l'idea de sentir la por de no saber qui som,  on estem, cap a on anar, com ho em de fer. No puc imaginar com deu ser viure en un món fosc, silenciós, desconegut. La llum de bon matí, la foscor tot el temps, la soledat, la por. Tot el que hem patit i el que queda però SEMPRE hi ha algú que ens escolta. En el meu cas, sempre he cregut que eren ells: la Saó, la Lluna, la Xispa, la Fosca, el Bruno, la peque (Ona) inclús la Missi. Per això els hi dec tant i sent l'obligació de prote...

Com un nou conte, una nova història, noves experiències, o tal volta siguen experiments? La veritat, tant se'm fa, la cosa és que igual ara comence a entendre, a aprendre a observar, captar, recuperar. Records, formes d'emmagatzemar dades: com de fàcil és oblidar-se d'eixes coses? Com pot passar per alt el que no és evident? Per què hi ha gent que no veu el cel? o el veu i ni tant sols el mira? Per què un núvol sols és un poc d'aigua? Jo hi veig històries, personatges, realitats. Jo no puc deixar de costat un món paral·lel: el meu món, on tot té diferents significats, depén del dia. Un món on tot el que veus també ho pots escoltar, sentir. Un llibre nou cada dia que (d)escriu tot el que tu vulgues, el que tu t'imagines, somnies. Tot va començar en un bosc il·luminat pel somriure dels núvols. Núvols que amagaven ...

Tot va començar quan, de sobte, es va adonar que tot havia canvia, que ja res es veia igual. Aquest dia ella va emprendre el seu viatge. Mirant el cel, podia llegir el que sentia la ciutat. Mirant als ulls, era capaç de escoltar les emocions. Mirant les mans, s'adonava de com es sentien els altres. Així va recórrer els dies que se li posaven al davant, provant de trobar una explicació, una raó. Mirant a l'horitzó i fixant-se objectius, escoltant sense parlar, sense cap objecció. L'única vegada que la vam poder escoltar va ser quan ja no era ella mateixa, quan la van envair. "PAU!" -cridà. PAU, deixeu escoltar la Pau. La seua Pau, la seua essència, el seu ésser, tot el que ella representava. Un gran cop de puny al ventre, una sacsejada tant gran que mai es retrobaria la seua Pau. Aquell dia tots s'adonaren de com devien vore el món, de com calia escoltar-lo, sentir-lo, viure'l. Una sensació governà el món i el cel no tornà a tenyir-se de negre....