shhh

Fa ja prou de temps que tenia pendent aquesta dedicatòria. I ha arribat el moment. Segurament ella se n'havia oblidat o havia pensat que jo me n'havia oblidat però no és així. És difícil descriure a la germana mitjana de la mare però hi ha una idea que se'm ve al cap quan pense en ella: la mamma . Perquè sempre l'he vista com la mare de família italiana: amfitriona, cuidadora dels altres per davant d'ella mateixa i patidora. Fa poc de temps em va contar que cada cop que compartiem amb ella el nostre patiment ella no només patia emocionalment sinó que a ella li repercutia físicament també. I és que crec que eixe és el seu tret principal: preocupar-se i cuidar dels altres oblidant-se d'ella mateixa. Perquè si pense en ella crec que molt poques vegades s'ha posat ella en el primer plànol i igual és temps de fer-ho. Pegant una ullada al passat resulta que quan jo parlava amb la meua cosina (la seua filla que curiosament va nàixer uns mesos després de ...

Aquesta entrada l'escriuré en castellà perquè la gran majoria va dirigida a persones d'un altre continent: tan proper, tan llunyà. Este año ha sido muy especial en mi trayectoria vital: por primera vez fui yo quien tomaba una decisión sobre mí misma con el miedo a equivocarme: mi mayor miedo. Puedo decir que en lo profesional es posible que me haya equivocado pero en lo personal repetiría una y mil veces la experiencia. Resulta que este año me tocó afrontar tres retos importantes: - El primero fue volverme a afrontar a una clase en la que no conocía a nadie (cosa que en mi trayectoria personal era realmente un problema). - El segundo fue trabajar respondiendo al teléfono: ¡con lo poco que me gusta hablar y aún menos por teléfono! - El tercero (que aún está por empezar) es viajar a la otra punta del mundo para poder conocer (y conocerme). En estos tres retos lo que más destaco es el haber aprendido a creer en mi. No sé cómo ni por qué acabo rodeada de per...