shhh

"Un hombre del pueblo de Neguá"  (Eduardo Galeano) "Un hombre de pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al alto cielo. A la vuelta, contó. Dijo que había contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos. -El mundo es eso-reveló-. Un montón de gente, un mar de fueguitos. Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende".

Com ja fa molt de temps o com en fa massa poc, la soledat renyida amb la societat. Jo, que sempre he sigut de pensar molt i entendre poc, sempre m'he sentit marciana. Sóc diferent o, com a mínim, així ho veig jo. I normalment, no em suposa massa problemes però estic retornant. Estic anant cap a darrere, ho sent, estic endinsament. Necessite d'una volta saber qui sóc, qué vull, cap a on vull anar. Necessite entendre, ser entesa, entendre'm. Necessite poder ser jo en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància. Necessite alliberar-me, ser jo mateixa, estimar-me per fi. Aquests dies he tornat cap a darrere, he retornat al passat, al temps de soledat, al temps al qual no era capaç de vore. Vore gent, compartir coses amb la gent, poder integrar-me. Em costa massa, suposa massa esforços, massa sacrifici. Fent una retrospectiva però des d'un angle diferent, fent possible les comparacions. Retrospectiva, un mateix camí però cada dia diferent....

Fa temps que escolte aquestes dues cançons que em defineixen i m'encanten: Per a totes aquelles persones que es senten d'un altre planeta!!!