Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2011

Clara

Imatge
"¿Puedo ir contigo? Es que yo no conozco a nadie en clase." Todo empezó con una frase tan simple como esa, al final fui yo quien preguntó: "¿Te importa si me quedo?" Por tantas cosas aguantadas (porque mira que te he dado guerra), por todas las tardes en la plaza, viendo pasar el tiempo y otras cosas, ;) No sé cómo has coseguido soportar todo lo ha pasado y espero algún día recompensártelo. Porque SIEMPRE estás ahí, porque me has ayudado a crecer más de lo que te imaginas, porque siempre que me paro a pensar tengo tu voz clavada en la mente. Porque sí y no hace falta nada más. TE QUIERO VEINTEAÑERA!!!

L'aire

Com l'aire intangible, però fràgil com el vidre. Com qui es pensa que l'aigua pot ser atrapada dins d'un contenidor i les coses sempre venen envoltes de succesos. L'aire ens ensenya a respirar, a somniar, a existir. Ens permet entendre i imaginar. Podem ser lliures i volar però mai arribar fins a dalt: fins a dalt del món, dels sentiments, dels pensaments. Troba l'experiència de l'aprenentatge, de l'il·lusió, de l'esperança, sovint perduda, algun cop recuperada. Adéu arrels abandonades, adéu somnis de terra, adéu moments imaginats.... Com el vent que ens abandona i ens deixa de costat. Tal com tú t'ho imagines o penses que podria ser però que mai serà. Bufa, atura't, xiula, .... SHHHH

Coz' I need to fly

I feel like a bird in a cage and I need to escape, I need to run away, I need your wings, I need your peace, your hope. Cause I wanna feel free, I wanna feel good. Cause I hope you understand me even if you don't share my feelings. I need to feel like the air, free to escape, to be self-sufficient. J'ai tout simplement besoin de partager mon indépendence avec l'extérieur, j'ai tout simplement l'espoir de pouvoir accomplir mes désirs qui ne sont pas très exigeants, tout du moins avec autrui. Que tout a une fin, un but, un sens, c'est vrai mais ce n'est pas toujours ça qui est important. Mon seul désirs est de pouvoir commencer à mon tour ma propre expérience, mon propre avenir, mon chemin. Caminante no hay camino, se hace camino al andar.  Al andar se hace camino y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante son tus huellas el camino y nada más.

Woopy

Imatge
Woopy Desde siempre, las personas hemos compartido el mundo con otros seres vivos aunque no siempre somos conscientes de ello. De hecho, las hormigas viven bajo nuestros pies y la mayoría del tiempo no nos damos cuenta. Muchas terminan aplastadas y no suele afectarnos.      Estos diminutos seres siguen una organización muy precisa. Cada una se encarga de una labor especial. Woopy, nuestro héroe, recoge semillas. Su labor consiste en recolectar comida para almacenarla. Una vez recogida, debe encontrar cuanto antes la hilera que le llevará a resguardo en el hormiguero.      Parece un trabajo fácil pero no siempre es así. A veces debe enfrentarse a la lluvia súbita, en otras ocasiones debe esforzarse por esquivar los pies de los enormes humanos que pueden aplastarle. En definitiva, no es tan fácil ser Woopy.      Un día como otro cualquiera, Woopy descubrió la realidad de la muerte. Hasha, su compañera de recolecta, pereció...

Adéu

Com qualsevol altra història, la meua també té fi. El final d'un somni, d'un viatge que mai es produirà, que mai podrà fer-se. De què serveix somniar si tots al teu voltant et recorden que mai trobaràs una realitat diferent, alternativa? La meua realitat no és massa diferent, però ho és. Un cop més tampoc sóc capaç, tampoc ho aconseguiré. M'hauré de quedar, sense poder marxar i sense tindre l'oportunitat de demostrar que ho puc ser, que puc viure, que sóc capaç de sobreviure a noves situacions, que podré tirar endavant i caminar. Encara que caigui del niu vull aprendre a volar, no vull trobar-me sempre la porta tapiada. Vull pensar que puc, però ja en sóc conscient, els somnis són per als que naixen amb estel i a mi m'ha tocat estrellar-me contra una realitat que no m'agrada, que no sóc capaç d'entendre ni suportar. Perquè trobe que no és just, que hi haja gent a qui tot els isca bé i a mi em toque resignar-me al meu forat, el meu niu, la meua soleda...